Bones,

M’he llegit i rellegit el teu mail, i he decidit contestar-te’l avui, i no pas ahir, per tenir més temps per reflexionar. No sé si el podràs llegir abans de marxar a Os, o te n’aniràs pensant que sóc un maleducat. Però la qüestió no és aquesta, oi?

Com en tota opinió personal d’algú, hi pots estar d’acord, no estar-hi o, com és el més habitual, trobar-hi coincidències i punts més de desacord. Amb el teu escrit d’ahir em passa això. Hi ha moltes coses que penso que tens raó, n’hi ha que crec que vas una mica flipada, i n’hi ha que crec que les exageres més del que són, però que si les parametritzéssim una mica, tindrien més sentit.

Anirem a pams, que a vegades més val poc a poc i bona lletra, que no pas precipitar-se. El primer que et diré és que entenc la teva conclusió, i que la comparteixo. Crec que tinc un problema gros amb tu, semblant al que tu, diria, tens amb mi. Els dos ens sentim extremadament a gust amb l’altre, però sempre hi acabem trobant un però. Jo també te m’emportaria a l’illa deserta aquesta que dius, perquè sé que amb tu les coses serien guays. Però a l’hora sóc conscient que et podria tornar a fer mal.

Jo, igual que tu, també et proposaria marxar junts de vacances, et deixaria que m’acabessis de convèncer perquè em posés una arracada, i també m’hagués agradat anar a sopar amb tu. Però vist el teu punt de vista, i coneixent el meu, crec que “això no toca”.

És fàcil cremar-se quan es juga amb foc, i pot ser no val la pena arriscar-se… tot i que sempre em quedarà a dins una qüestió pendent, de què hagués passat si…

Crec que el meu problema es diu inseguretat. I és que ara mateix em sento més insegur, socialment parlant, que un flam Dhul… tremolo, i tinc dubtes de tot, i això em mata. El que abans pot ser considerava una tonteria, ara em provoca por i desconfiança… de tot i de tothom.

Em sento 100% americà, veig conspiracions per totes bandes, mans negres, i ulls que m’observen per tot arreu. Però el més probable, és que tot siguin paranoies, que sigui una persona més de l’univers, insignificant com una altra, i que si la gent actua d’alguna o altra manera amb mi, és per com actuo o em comporto jo amb ells…

A l’hora, sóc una de les persones més manipuladores que conec. Forço, i intento forçar. Jugo amb els sentiments de la gent, i els hi faig mal sense adonar-me’n… i quan al final m’ho fan veure, em quedo desfet…

Bé, no cal pensar-hi més. Em sap greu provocar-te odi, em sap greu provocar-te rallades, i em sap greu tot el que t’he fet en tot aquest temps. Sempre he volgut, i voldré arreglar-ho… i l’únic que aconseguiré serà enredar-ho una mica més…

Així que l’únic que se m’ha acut per dir-te, és que t’allunyis de mi. I que quan tornis de vacances no em truquis per anar de vacances, no em proposis anar a compra llenties junts, ni per dir-me que vols riure i estar al meu costat quan em foradin l’orella, perquè a tu t’agradaria veure’m amb arracada…

Bé, bon viatge, bones vacances, i gaudeix de tot i de tothom!
Jo em quedaré aguantant el país, que algú li toca fer-ho… i algun any, pot ser, també aniré de vacances…

Roger

pd. has vist el que et deia de la manipulació, oi? sóc incorregible!
pd2. sinó ens veiem/parlem mai més… que tot et vagi molt bé
pd3. ahir sabia que llegies el blog, perquè hi ha un contador!

Hola Nyès!

M’ho he pensat i repensat milers de cops, i finalment he decidit no enviar-te aquest mail, però no em penso quedar sense escriure’l.

Mira, més igual el que pensis i el que deixis de pensar. Tinc la sensació que els dos ens necessitem. Sigui com sigui, amics, parella o de persona a la que més ganes del món tenim de veure, i alhora més ràbia ens fa tenir aquestes ganes… però en els fons ens necessitem d’alguna manera.

Jo passo d’estar dos, tres, quatre o els mesos que sigui, amb ganes de parlar amb tu i no poder-ho fer. Jo passo d’haver-te d’escriure mails que no sé si llegiràs mai, jo passo de dir-te coses que mai podràs sentir, passo de no poder oferir-te coses que voldria fer amb tu… tu vull dir, i encara que sigui per aquesta via que mai sabré si llegeixes o no, ho penso fer!

Demà, anirem al cinema a veure la pre-estrena de Ratatouille. La nova peli de Pixar-Disney convidats pel “generosíssim” FC Barcelona. De moment hi anem el Gerard, els seus cosinets i jo, però ens sobren 4 entrades, i jo vull que vinguis! Així que no t’ho pensis més… La sessió és a les 19, però no recordo el cine, si em dones un petit senyal, et truco demà i et dic hora i lloc de quedar, ok!

Divendres, volem anar a veure l’estrena dels Simpsons… aquesta no és gratis, però estic segur que també et farà gràcia venir, així que ja saps. Pretenem anar a les 22:15 al Palau Balanyà, així que tu i jo podríem quedar per sopar prèviament i després anar al cinema… això sí, si penses venir, m’ho has de dir quan abans millor, perquè volem comprar les entrades de forma anticipada.

I dissabte com ja saps anem a Mallorca al casament de l’Eric… sé que no t’ha convidat, però no et preocupis. Jo et busco un vol i vens amb nosaltres! (reconec que és una mica aixalabrat… però per mirar-ho no es perd res, oi¿?)

Bé… tres plans pels tres propers dies, no et pots queixar. Creus que en alguna em diràs que si¿?

Be, espero resposta!

Un tonet!

Doncs si, ara ja n’estic convençut! Trasto, sé que ets tu la que visita el meu bloc periòdicament, sé que ets tu la que m’espia d’amagatotis, sé que ets tu qui em llegeix… ho sé!
Nyès, no em llegeixis més i Llença’t! Cada instant és únic i no es repetirà. Ja sé que me’n vaig anar, però ara no em tornis a deixar marxar, no malbaratis aquesta oportunitat, prem els punys i escanya la timidesa, pot ser és avui o mai… perquè qui sap què pot passar.
I sinó vols tornar-me a veure, per què em segueixes visitant? Per què segueixes tenint nostàlgia d’allò que va ser tan bonic? Pot ser, perquè com jo que “moro d’enyorança perquè no ets aquí”.
Mira, no sé què sent ni deixes de sentir. Però sé el que sento jo, i el que puc arribar a sentir. Pot ser ara no estigui bojament enamorat de tu, però les ganes de que tinc de veure’t, les ganes que tinc d’estar amb tu, les ganes que tinc de fer la vida que feia fins fa tot just un any són una brutalitat… et vull, i et vull al meu costat.
Mira, et proposaré dues coses, tu dona’m una senyal o diga’m què en penses i a veure quina t’agrada més. Demà me’n vaig a València amb la Laia i el Gerard, vine amb nosaltres, posa’t en contacte amb la Laia i que t’aconselli quin tren agafar, i seients i tot. Que és molt precipitat? Vine divendres! Que aquest cap de setmana anaves a fer un vol en globus… deixa-ho! Ja ho farem junts tu i o un altre dia!
Però com que dubto que aquests dessitg es pogui fer realitat. Et proposo una altra activitat. Dilluns 23 de Juliol, tu i jo ens n’anem a sopar! És un dia especial, i tot i que amb dificultats, recordo que és el nostre aniversari, i ho vull celebrar amb tu. A les 20:30 t’estaré esperant a un banc de la Gran Via entre Entença i Rocafort… si pots confirmar que vindràs millor, i sinó… t’esperaré una bona estona somiant en què tot torni a ser com abans!

Et deixo una de les cançons més freaks, però més sentides. M’ha marcat la meva infantesa, i vull que vegis que tan no he canviat. Segueixo sent el Roger de sempre, freak com ell sol, romàntic (a estonetes molt curtes) com ell sol, i divertit com sempre…

Espero que em contestis, o que vinguis, o que facis les dues coses… haurien de ser massa casualitats, si realment no fossis tu qui em llegís!

Un petó, una abraçada i una altra carícia d’aquelles que m’agradava tan fer-te!

PD: I si… de tan en tan, encara m’imagino els dos junts de vellets…

Portava dies desitjant aquest moment. Portava dies pensant i pensant, com reaccionaríem si un dia ens trobàvem pel carrer. Tenia ganes d’explicar-te coses, i de que tu me n’expliquessis a mi. Però sobretot el que volia era veure una mica d’aquell afecte que tan m’agradava rebre…
Avui al metro els meus desitjos s’han complert. Per fi ens hem trobat, per fi hem parlat. I vist el que ha succeït, pot ser hagués estat millor que no hagués passat. N’esperava molt, i l’únic que he rebut ha estat l’escepticisme que t’he provocat, i l’impacte de les teves noves ulleres. I el pitjor de tot, és que cap de les dues coses m’ha agradat.
I per si fos poc, no em puc queixar, no em puc enfadar, i no només ho haig d’acceptar, sinó que m’haig d’anar traient la idea fantasiosa que encara a dia d’avui em recorria el cap, de que algun dia, tu i jo, podríem tornar a viure coses magnífiques. Allò ha acabat, allò ho vaig enterrar jo per dues vegades, i avui ha quedat més sentenciat del que ja estava.
Pot ser el pitjor ha estat el comiat sens dubte, però probablement me la mereixia. No vull fer-ne més sang, però avui he vist la realitat, me l’he menjat amb patates, i no em queda més remei que afrontar-la.
Probablement et seguiré escrivint. Probablement seguiré pensant que la persona misteriosa que visita el meu blog ets tu. Però cada cop tinc més clar, que fa molt temps que la vaig cagar, i que quan ja ho has embrutat tot, és difícil de netejar.
Només em queda dir-te un cosa, i és que desitjo que estiguis amb qui estiguis siguis feliç, i guardis un bon record dels anys que vam passar junts.

Adéu i fins sempre!

Pd. tan maca que m’havia quedat la carta del matí…

Hola trasto,

Cada cop n’estic més convençut, però em falta la prova definitiva. Oi que llegeixes el meu blog? Algun dia trobaré el vincle de connexió, entre les curioses visites que fa algú des de Barcelona, i la teva, simultània, connexió a Gmail.
Si realment em llegeixes, has de saber dues coses. La primera és que m’encanta que ho facis, i la segona… ai la segona… perquè no em dones un petit indici de que em vols veure, jo ja faré el que sigui per posar-me en contacte amb tu per quedar i passar una bona estona plegats… et dic el mateix que li vaig dir a l’Scarlett, quedem, sopem, parlem una estona, i després ja decidirem que fem amb les nostres vides.
Tot i que jo tinc bastant clar el que voldria refer… perquè aquest últim any i poc que porto sense tu, ha tingut coses molt bones, però majoritàriament he estat pres per la soledat, només salvada per la Laia i el Gerard, als quals els dec més del que em penso.
Per cert, i ja posat a ser cotilles recíprocs… jo també vaig mirant el teu llobosmeigos… però l’actualitzes menys que la meva Web del Barça…

Bé, i si em llegeixes, què tal el cap de setmana? Vas anar a la Transsegre, sinó tinc malentès. Hi vas participar o només vas cotillejar/riure de la gent que es remullava sense parar?? És una de les tantes assignatures pendents que ens va quedar… i pot ser, de les més difícils de realitzar… però mai es pot dir mai!

Tan és així, que jo aquest cap de setmana me’n vaig anar a tirar en paracaigudes a Empuriabrava. Si, si, ho has llegit bé. Vaig fer el meu primer salt en paracaigudes. Una experiència curiosa, bonica i cara. Però que probablement, el meu escepticisme emocional va fer que no em semblés res de l’altre món. Em va deixar totalment indiferent… és cert que quan comences la caiguda lliure la cosa té la seva gràcia, que els paisatges que veus són espectaculars, i que la sensació és difícilment repetible, però tot i així no vaig passar gaire por, no vaig cridar gens, i no em va deixar de semblar una atracció de Port Aventura a gran escala.

Pot ser dient això, semblaré una mica frívol, i tampoc és això. Em va agradar, i si fos més barat ho repetiria. Però ho repetiria sobretot per treure’m aquest regust estrany de què tampoc n’hi havia per tan. I és que estic convençut que si hi poses una mica de por, ha de tenir força més gràcia. Suposo que el meu gran problema, va ser que tot va anar molt ràpid, que de cop i volta va començar a saltar gent de l’avió, i que quan me’n vaig adonar, el meu tàndem ja m’estava desnucant per començar a caure. Llàstima que el vídeo hagi quedat cremat cremat, que sinó podria veure la meva cara l’hora de saltar.

De fet, el moment en què més por vaig passar, va ser un cop obert el paracaigudes, quan ja estàs a uns mil metres, que el senyor que portes a l’esquena afluixa una mica les cordes que ens uneixen i es produeix un sotrac que et provoca una sensació de terror estranya… si caus des d’aquella alçada, el que t’ha de salvar ja porta el paracaigudes, se l’ha de treure, atrapar-te en ple vol i obrir el segon paracaigudes (si és que no l’ha utilitzat)… tot una mica massa de pel·lícula.
Per sort no va passar res d’això. Un dissabte complet, amb visita a Cadaqués, retrobament amb gent de gedas que feia temps que no veia, i un dissabte molt i molt cansat! El diumenge relax absolut, passejada vespertina pel Castell de Montjuïc sol amb la càmera, imaginant-me al teu costat portant la Leia.

Un petó, una abraça, i que espero que si ho llegeixes, em diguis alguna cosa.

Roger

Moltes vegades, un es pregunta per què? Per què no hauré pogut conèixer una noia com tu? Doncs possiblement perquè al món hi ha 7.000 milions de persones, i poques n’hi ha que t’arribin ni a la sola de la sabata.
Probablement siguis l’actriu del moment. Però jo vaig més enllà, i crec que seràs una de les actrius del Segle XXI.
La teva bellesa innata, més els pocs retocs que t’has fet, et fan una noia espectacular. Sempre he dit que hi ha dos tipus de noia “interessants”; les que són guapes i les que estan bones. Una noia pot estar boníssima, però no necessàriament ser guapa. I una noia pot ser molt guapa, tenir aquella bellesa que ens atrau tan als tius, però no té perquè estar bona.
Tu, en un sol cos, en una sola persona, sota la mateixa pell, satisfàs les dues condicions. Ets guapíssima, de cara, de cos, de pits, de cul… i a més a més, estàs molt bona. Tens un cos 10… espectacular!

Doncs bé, ara que ets a la meva cuitat (Barcelona), passejant-te pels carrerons de Ciutat Vella, i ambientant-te per la teva propera pel·lícula amb Woody Allen… ara que ets aquí, bonica Scarlett… perquè no quedem per anar a sopar en algun bonic restaurant, parlem una estona, i després ja decidirem…?

Un petó, una abraçada, i tot el que tu vulguis!

Roger

Aquest cap de setmana ha estat curiós. La Veronika m’ha inflat els ous, i no m’he vist amb cor d’atormentar l’Agnès amb les meves paranoies. M’ho he passat bé muntant mobles, m’he lesionat jugant a futbol, i m’he ratllat somiant en poder recuperar allò que fa temps vaig enviar a la merda.

Sort en tinc de la Laia que m’acull amb els braços oberts. Sinó fos per ella aquest cap de setmana hagués estat horrible! Per sort, divendres ens vam passar el dia muntant mobles, anant-ne a buscar, i seguir muntant mobles, i… Vam muntar el llit, i l’armari. I a “l’intermedio” vaig anar a lesionar-me al segon partit de la Lliga del Gran Repte… que per cert, vam perdre 5-0. Vaig començar a notar el quadríceps carregat ja a la primera part, en la que vaig pujar diverses vegades a l’atac, i en la segona, ja tenia la musculatura més “agarrotada” que l’arma del “Capitán Cavernícola”.

Dissabte, gran sobada al matí, i a la tarda vaig anar a Sant Boi a veure la Nati, la meva nena de la ulleres. L’ex-companya de gedas, de la qual no vull perdre mai l’amistat. Una noia que sempre em va poder físicament, i de caràcter, però que per qüestions “logístiques” mai em vaig plantejar res amb ella, tot i que em segueix fent un tilín especial.
Vaig anar a passejar amb ella i el Martinet per Sant Boi, vam cercar i trobar (després de força voltes) una magnífica fira d’artesans formada per dues paradetes… cutre! Vist l’èxit, vam anar a passejar per la Colònia Güell… molt maco per cert!
A la nit, i després de rallar-me un poc tot tornant, vaig trucar a la Laia i me’n vaig anar a sopar amb ella i el seus pares. Guay, vam anar a les torrades, i em vaig menjar la meva pizza ranxera! Ah! i després de sopar a muntar més mobles… aquest cop un escriptori!

Diumenge, el matí va començar malament, estava una mica ratllat, i quan decidia què fer, la Laia em va tornar a rescatar del meu ostracisme. Vam anar a rentar el cotxe, el vam aparcar a una zona verda, i la vaig convidar a casa amb els pares. Després vam anar a les rebaixes, vaig recollir el “traje”, i vam anar a la Planelles… però com a experta orxatera va dir que no era gaire bona. Després de buscar una camisa per mi, i una faldilla per ella, i no trobar cap de les dues coses, vam tornar cap a casa. Ella havia de seguir arreglant el seu nou pis, i jo havia de rascar-me els ous!

A l’arribar a casa, em vaig rallar bastant. Tenia ganes de veure l’Agnès, i sabia que ella anava a veure dansa al Pavelló Mies van der Rohe. Així que quan ja imaginava que hauria acabat, vaig agafar la càmera, el paraigües i la motxilla i cap a Montjuïc falta gent. Vaig anar al Pavelló, vaig pujar a l’anella Olímpica, em vaig passejar pels jardins de la Font del Gat per veure la font que un dia em va ensenyar a dibuixar, i finalment vaig tornar cap a caseta, a veure si m’omplia de moral i valentia i li deia d’anar a sopar.

Però com era previsible, només li vaig deixar el típic missatget al nick de Gmail, que dubto que veiés. No vull putejar-la més, però alhora vull estar amb ella. No vull fer-li mal, però la vull acariciar. No vull sexe amb ella, tinc ganes de tornar a fondre’ns plegats com vam fer tantes i tantes vegades. No vull fer-la enfadar, simplement acariciar-li el caparronet (jeje) fins que s’adormi a les meves cames. Simplement vull el seu carinyo i això és l’únic que sé que no puc tenir. Li dec un respecte, i ja la dec putejar prou si llegeix el meu nick del Gmail… (que tampoc ho sé!)

Bé Nyès… si algun dia llegeixes això, i vols saber alguna cosa de mi… fes-me encara que sigui una senyal de fum. Et vull al meu costat… a la Transsegre o allà on sigui!

Un petó guapaaa!

pd. Per cert… qui cony entra al meu blog¿?¿? Hi ha algú que el llegeixi¿?¿?
Encar estic flipant! Teòricament només en coneix l’existència la Violeta… i em sembla que mai recorda la direcció!

Hola Nyès,

No anem bé. Així no es pot anar pel món. Una parella mai funcionarà amb la classe de comunicació que tenim tu i jo. Jo obsessionat en veure’t, parlar i quedar amb tu, però que només em comunico amb tu a través d’aquest blog que dubto que coneguis. I tu, entestada en què la teva memòria et jugui males passades i faci que em truquis o m’enviïs missatges al mòbil.

Vist els fets, i amb la meva mentalitat de somiador, es pot dir que els dos tenim unes ganes boges de veure’ns. Però coneixent-te, el més provable és que aquí, l’únic que tingui ganes de veure l’altre sigui jo. Porto dies i dies, deixant-te nicks de gmail subliminals, i escrivint sovint al blog els plans que tindria per fer plegats, però no m’atreveixo a dir-te’ls de veritat, perquè tinc por de tu i de fer-te mal.

Ahir anava de bòlid, estava tornant del Cortefiel quan vaig rebre el teu SMS. Havia anat a recollir al traje. Però el vaig haver de deixar, ja que l’americana m’anava molt llarga, tal i com ja havia dit al noi de la botiga, quan me l’havia provat per primer cop. En principi dilluns o dimarts que ve l’aniré a buscar, i espero que aquest cop sigui per endur-me-la.

Així que no ens vam trobar de casualitat. Tu eres a la Plaça de la Catedral i jo al Portal de l’Àngel fent el primo al provador (veure foto adjunta). Després anava a pelar-me el cap, i a jugar el primer partit de la Lliga del Gran Repte 2007.

Per cert, vam empatar a 1, en un partit molt disputat. Vaig jugar com sempre de lateral dret, i vaig fer una actuació discreta… o regular, com van dir alguns del meu equip… jajaja. La veritat és que no la vaig cagar massa, però amb una mica de desgràcia m’hagués pogut marcar en pròpia porta, en un refús lamentable.

Avui vaig a l’Ikea amb la Laia, i demà a la Colònia Güell a fer no sé què amb la família del Gerard… i la Laia, clar…

Bé, a vuere si la resposta del meu SMS queda en un pou mort com em temo, o si pel contrari desperto el teu interès.

Una abraçada trasto!!!!

Hola Nyès,

Sé que m’enviaràs a la merda, i per això probablement aquesta carta mai t’arribarà. Però tinc unes ganes boges de quedar amb tu perquè m’acompanyis al Cortefiel a recollir el traje que ja m’he comprat pel casament de l’Eric, i per anar després a buscar una camisa i una corbata ben xul·les.
T’ho diria ara mateix, et trucaria i et convenceria, perquè tinc lar el que vull i sé el què m’agradaria. Però tinc tanta por de la teva reacció, com de la meva pròpia mentalitat. No vull que em rebutgis sense voler-ho fer, no vull que et neguis una cosa que crec que no et molestaria, però tampoc vull que les coses es tornin a torçar. No vull que ho mig intentem, no vull que ens quedem a mitges, i m’agradaria acabar-ho tot… però tu no confies en mi, i jo… sinó et veig, no puc estar al 100% segur del que vull.
Necessito estar amb tu, acariciar-te, compartir moments, veure pelis, fer la migdiada suant al teu costat en un llit de 90, fer l’amor amb tu i tornar a sentir tot allò que vam descobrir plegat per saber que realment és això el que vull. Segueixo imaginant-nos de grans, asseguts en algun porxo d’una casa d’algun poble tranquil·let, tipus Os. Explicant-nos batalletes, i veient fills i néts corrent pels voltants, i tenint un o dos gossets emulant a la nostra Leia estimada.
Si llegissis això, pot ser em diries que estic boig, però només em considero un nostàlgic que es nega a oblidar el que van ser els millors anys de la seva vida… últimament estic molt millor anímicament, estic replet d’activitats estúpides, i no paro de quedar amb gent, però cap d’ells em dóna el que realment vull…
Vaig estar tan temptat de venir el dia 23 a buscar-te a casa i prohibir-te que anessis a Os, per passar la revetlla junts…

Una abraçada trasto… et trobo a faltar!

Roger

PD: aquest és el primer missatge al Blog des de que està en català!!! ueeeeeee!

Felicitats!

Ja tocava que acabessis Projectes. Ara a esperar la nota, i que et vagi tan bé com quasi sempre. Encara recordo les anades a la teva facultat, passejant-nos per les plantes 4 i 6 a la recerca de notes d’assignatures que ja ni recordo… quins temps aquells!
A veure si amb el temps lliure estàs més tranquil·la, i pots gaudir una mica de la vida. Com tu dius, quedaràs amb els amics, aniràs a concerts, a la platja, faràs sopars i veuràs tota la gent que has deixat oblidada aquestes últimes setmanes.
Desitjaria que entre aquesta gent hi fos jo, però sé perfectament que em menjaré els mocs, i no et veuré ni de miracle.
Necessito veure una peli amb tu, tenir-te estirada amb el cap sobre les meves cames i acariciar-te el cabell com a tu tan t’agrada…
Ai! Em sembla que la soledat i l’avorriment m’estan matant!
I això que últimament, entre la mudança de pis de la Laia, i els partits de futbol i basquet, que jugo i miro, no paro gaire quiet!

Ostres, t’he dit que he cobrat el finiquito de l’altre empresa? M’han pagat una pasta gansa… que guay!
Llàstima que no ho pugui aprofitar per anar-me’n de vacances… tu no voldries fer una sortideta amb mi per Croàcia, Lituània o per allà on vulguis¿?¿?

Bé, noia, vaig a seguir treballant!

Un petó molt fort!

PD. un dia d’aquests haig de venir a buscar oli a casa teva… i si ens veiéssim? què ens diríem? res, oi? quina merma… (que diria aquell!)