Que difícils que són les relacions humanes… :S

Fa uns dies una persona laboralment molt propera em va explicar i confessar que estava passant per un molt mal moment sentimental. Fins aleshores, la meva relació havia estat merament laboral, i més concretament, la de jefe “proper”-empleat.
Aquell dia, i com a home de bona fe, que crec que sóc (si més no de tan en tan), li vaig oferir tot el meu suport, li vaig donar opinions, suggeriments, consells i tot el que es sol donar/oferir en aquestes situacions.
Ell es va obrir a mi, i jo el vaig acceptar com a “nou amic” (i distant), no el vaig refusar… no em vaig obrir, perquè em costa molt, perquè poques vegades ho faig, i perquè, en el fons, jo amb aquesta persona pretenc no haver de tenir-hi una relació gaire estreta (que tampoc vol dir que la rebutgi).
Des d’aleshores, aquesta persona s’ha enganxat més del que jo esperava. Suposo que li serveixo de refugi, i a l’hora d’alliberament… i més quan aquesta persona, pel que em diu, no vol explicar aquest seu problema a gaire gent més… de moment ni a la família…
Avui jo tenia una tarda planificada i plena d’activitats diverses i de compromisos “familiars”, i ell sense ni preguntar-ho, s’ha auto-convidat a veure amb mi el partit d’Espanya que es juga aquesta nit (Turquia-Espanya).
Quedar per veure el partit amb ell no em molesta en excés, però la manera de convidar-se, sí… espero que no es repeteixi gaire sovint.
Com a contra-pes, me’n penso aprofitar, i l’utilitzaré de camàlic per recollir una mini-cadena i una impressora, regals respectius d’aniversari del meu pare i la meva tieta.

Bé, ja veurem com va avançant…

Les pelis porno en versió original subtitulades o doblades?

Fa anys i panys, potser ja en farà més de 10, que em vaig fer fan incondicional d’un dels programes més entranyables de TV3, Malalts de Tele. Allà hi vaig conèixer en Toni Soler com a professional, i des d’aleshores no l’he deixat de seguir, ja sigui a la televisió, a la ràdio, en llibres, en diaris o allà on sigui.

Jo era jove, potser tenia 15 o 16 anys, però recordo perfectament que l’entrevista del programa, “Sofà amb la Rosa” (buscant el doble sentit… “s’ho fa amb…”), sempre s’acabava amb la mateixa pregunta “Les pelis porno en versió original subtitulades o doblades?”. Aleshores no tenia gaire criteri, però la pregunta em feia molta gràcia, sobretot per la reacció de la majoria dels convidats.

Ara ho tinc clar, les pelis porno, sempre, sempre en versió original. Els gemecs i les frases falsificades que es posen aquí despisten més que una altra cosa. On hi hagi un gemec “natural” d’una persona gaudint, no fa falta doblatge (les cometes ja us podeu imaginar perquè hi són).

I a què ve aquest rotllo? Doncs a la notícia del dia:
La meitat de les pel·lícules dels cines hauran d’estar doblades o subtitulades en català

Avui, el Conseller Joan Manuel Tresserras ha puntualitzat que com que el doblatge de totes les pel·lícules “comercials” seria molt costós, s’optarà per potenciar les pel·lícules en versió original subtitulada en català. I ha aprofitat per exposar que això fomentaria tan un major coneixement d’anglès, com de català, i ens equipararia amb la majoria de països de la Unió Europea, on quasi no es doblen les pel·lícules (excepte França, Itàlia i Alemanya, degut a una “moda” passada de les seves dictadures).

I jo, què voleu que us digui? Que ja era hora! Estic fins els d’allò de tenir un nivell d’anglès lamentable, de no entendre quan algun turista em pregunta per la Sagrada Família, o de no saber com demanar una talla més petita quan em vull comprar uns texans a la 5th Avenue de New York.

Sincerament ho trobo una mesura molt encertada, i crec que és una gran iniciativa. I em sap greu pels dobladors, però aquest país necessita un impuls tan del català com de l’anglès, i crec que això ens ajudarà a tots!

Per cert, a mi les porno m’agraden en versió original, com ja he dit abans, però sense subtítols… que total, pel què es diuen…

Us deixo l’opinió d’Antoni Bassas: ‘A veure si serà veritat’

Garrepes com a norma, m’irriten!!

De fa uns mesos ençà, m’he adonat de la meva sublim “pijeria”. Potser no ho exterioritzo en excés, tot i que si puc portar roba de marca o similar no em molesta gens, i m’agrada ensenyar-la. Però la qüestió no ve per aquí, sinó per petites tonterietes. Últimament les meves despeses s’han multiplicat a base de tonteries, la majoria extremadament cares, i no important-me gastar-me força pasta, i valorant molt més la comoditat que qualsevol altre cosa.

Així per exemple, en un viatge a NY amb l’Agnès ens hem pillat un apartament caríssim. Fa res amb l’Agnès ens vam comprar un matalàs de quasi 600€. Per Nadal vam fer un viatge als Pirineus deixant-nos una bona pasta.

Però la qüestió no és el que em gasto jo; sinó la ràbia que em fa lo garrepes que són amics, coneguts i familiars per qualsevol cosa per petita que sigui. Des d’amics que miren com estalviar-se uns pocs € a l’hora de comprar-se una impressora, gent que intenta evitar pagar x€ per una obra de teatre, gent que demana a amics d’amics d’amics de familiars que treballen a l’empresa X a veure si els hi pot treure el producte un 5% més barat, i un llarg etcètera.

Ho sento, però no puc… no sóc ric, ni ho seré mai. Però sóc còmode, i ho seré sempre. M’agrada comprar les coses quan i on vull, i no passar-me dies i dies buscant on estalviar-se 5€. Prefereixo gastar-m’hi més, però comprar-me el que realment em ve de gust, el que m’agrada i el que sé que em sentiré orgullós de portar o utilitzar fins que es desmunti.

Per cert, menció especial per l’Agnès, la meva parella… obsessionada en què ens fem les obres del nou pis nosaltres mateixos, o que coordinem paletes, electricistes, fusters, els del terra, el seu tiet posant el gas i el que faci falta, i tot per estalviar-se entre 10.000€ i 20.000€, respectivament… vale, vale… en aquets cas potser si que és interessant… però segueixo sent còmode… ho sento trastu… :p

Dies foscos

Cada x temps a la meva vida, apareix un d’aquells dies en què ho engegaries tot a la merda, i avui n’és un. Bàscimaent, els motius principals són laborals, m’he sulfurat a la feina amb el jefe per les seves constants intrumissions, i deixadesses en funció dels temes que s’han de tractar…
Però bé… ens ho prendrem amb calma i tranquilitat… ens posem la ràdio, sentim el “dialing” del món a Rac1, i ens preparem per Minoria… sinó fos epr això, ara mateix estaria tallant-me les venes.

Per cert, seguim buscant qui ens farà les obres del pis… algun voluntari?

Apa, bon vent!

Dos acudits dolents…

Porto molts dies intentant fer un post, però estic massa espès per fer alguna cosa decent… així que us deixo 2 acudits mooolt dolents:

Un senyor molt trist es troba un amic pel carrer, i l’amic, en veure’l tan trist, li pregunta “però què t’ha passat k estàs així tan trist?”
I el trist li diu “no res, que ma mare ahir va caure del balcó, i ara és al cel…”
I l’amic salta i li diu “caram, si que rebota!”

Diu que va un autocar de guenyos per Barcelona, i el guia anuncia…
“…si miren a la seva dreta, a l’esquerra veuran la Sagrada Família…”