El Rondinaire

I ahir a la nit, 2n debat d pre-candidats a les eleccions 2010 a 59′ d La2

El Rondinaire — Wed, 09 Jun 2010 08:17:30 +0000

Me’l vaig tornar a tragar quasi sencer, i això que era tard… però com k tinc molts dubtes de qui m’agradaria que fos el president ho creia interessant…

1×1 resum d’ahir

Ferrer: Gordo, “seboso”, suador… tot és preciós, seguirem fent el que hem fet. La requalificació del Mini ens permetrà fer un hotel, una zona lúdica i moltes més coses… no apuja abonament en tot el mandat. Cruyff és i serà president d’honor per la gràcia de Laporta tot poderós! Foster si, però a mitges… (complex d’explicar)

Ingla: “Com que em van dir agressiu en el 1r debat, seré extremadament simpàtic”, això va pensar i fer: feia fastig! si voleu continuïtat, voteu-me… jo he fet el barça com és ara, però sóc el suficientment diferent com per millorar i fer-lo créixer. Farà ambaixades i masies arreu del món per promoure el Barça i crear jugadors (nous Messi)… l’economia és forta i no perilla res, però triplicarem els ingressos i reduirem el deute! no apuja abonament en tot el mandat. Tot i que no està d’acord amb els formes del nomenament de Cruyff com a pecident d’honor el mantindrà, perquè no s’ha de remoure el passat i crear divisió en la massa social… Foster no.

Rossell: Nerviós, i una mica perdut, sembla cansat de defensar-se i a vegades es perd amb replicar tonteries que li diuen. sempre se li acabaven els 59′ i es quedava a mitges. Parlarà amb Txiki per si vol seguir, però té un pla “B”. Vol un nou palau, en un anomenat “espai Barça” entre el Palau actual i el Camp Nou (físicament no ho ho veig clar… :S). Reducció dràstica de despeses i increment d’ingressos. retallada pressupost masia, però acabant de construir la nova residència que ara és un “esquelet”. Promet no apujar abonaments en els propers 3 anys… (el mandat són 6). preguntarà al soci si vol que Cruyff sigui president d’honor. Foster no, però remodelació sí! cobrirà tots els seients, adaptarà el camp per discapacitats visuals i físics, accessos + amples, i no sé què més… va patinar atacant a Benedito atribuint-li coses de quan aquest ja no era al Barça, i dient que el catalanisme del Barça era inhert, enlloc d’inherent. Necessita urgentment un curs de català correcte, parla molt malament!

Benedito: Xulesc, absolutament xulesc. Com que el 1r debat, tothom diu que va ser el millor, ara s’ho ha cregut i va de llest! Es petarà Txiki i Alexanko (futbol base) i posarà gent de la seva confiança. Econòmicament, reduirà despeses, i poc més vaig entendre. No apujarà el preu de l’abonament en tot el mandat. Preguntarà al soci si vol que Cruyff sigui president d’honor. Foster no. Preguntarà constantment al soci tot el que vulgui fer, fent-lo participatiu i canviant l’elecció dels compromissaris. Obsessionat amb l’Uzbekistán, va patinar al considerar els habitants del país perillosos, per dir-ho finament. Evidentment, segueix sent el més conscient del que diu, de com diu, i del temps que té per dir-ho.

Detall lleig

El Rondinaire — Sun, 09 Aug 2009 22:25:56 +0000

Llegeixo, sorprès, algunes fonts que diuen que la plantilla del Barça, després de saber la desgraciada notícia de la mort de Dani Jarque, va demanar, primer, la suspensió del partit amb el Chivas de Guadalajara, i després la possibilitat de realitzar un minut de silenci.

La primera proposta va ser rebutjada, hi havia massa ingressos en joc, i la vida d’una persona no val 1 o 2 milions d’€… no faré gaires comentaris, tot i que ho puc a arribar entendre.

La meva sorpresa, ve arran de la resposta a la segona proposta. Resulta que l’organització també ho va rebutjar, aquest cop perquè resulta que als Estats Units els minuts estan reservat per ocasions molt especials… i aquí sí que hi faré comentaris. Si aquesta no és una ocasió especial, no sé quan ho serà. Hi havia molts companys de professió al terreny de joc, hi ha algun bon amic, i en qualsevol cas, un fet així no es pot passar per alt.

Davant la negativa, els jugadors del Barça van recórrer a fer un cercle entre ells abans de l’inici del partit per dedicar-li uns breus pensaments. Un detall petit per retre homenatge i dol més que merescut.

Em repateja la hipocresia americana, i en cert punt la dels milions (que probablement sigui del Barça).

Dani Jarque no t’oblidarem!

Amb moltes ganes de començar!

El Rondinaire — Thu, 23 Jul 2009 11:31:59 +0000

Avui, hem aparaulat el dia de la signatura del contracte del lloguer del nostre futur pisç; serà dimarts que ve a la tarda. I ahir, vam venir un altre paleta per fer-nos un 2n pressupost, entre dissabte i dilluns ens l’entregarà! Jo em moro de ganes de començar les obres, i de deixar de dormir a terra, per passar a tenir un pis decent, amb una cuina Ikea del 15, un bany petit de luxe (amb dutxa d’obra, per petició expressa) en format “suite” (oooh! es divino!!!).
Bé, quan aparaulem un paleta ja us ho explicaré… de moment ja hem decidit què farem, falta decidir qui i què farà exactament… però la cosa va avançant…

pd. per què em sembla tot bé quan algú em ven una cosa, i sóc incapaç de tenir qualsevol pensament racional? (és molt trist)

Roma, la Champions, un gran viatge…

El Rondinaire — Fri, 29 May 2009 13:15:14 +0000

No en sé el per què, ni el com, ni em puc explicar gaire, perquè la lògica en aquets casos s’escapa de les meves mans. Però dimecres, després de guanyar la nostra tercera Champions, al meu cap es va dibuixar la silueta d’una noia, vestia de blaugrana, estreta de cintura, més ampla de pit i amb els brassos en forma de fallera, mirant-me seductorament… l’hagués abraçat, petonejat i estimat… fins que jo mateix em vaig adonar que l’èxtasi em provocava deliris i al·lucinacions. I és que l’alegria i bogeria desenfrendada que provoca aquest Barça desafia totes les lleis de la lògica.
No vaig plorar ni una gota durant les tres hores que vaig ser a l’Olimpico di Roma, ni en les divuit del viatge de tornada, en canvi ahir al Camp Nou, me’n vaig fer un fart durant les quatre hores de la celebració. A cada moment, se’m feia un nus a la gola, se’m congestionava el nas, i se m’omplien les galtes de llàgrimes d’emoció, alegria, esgotament, i un llarg etcètera de sentiments que se’m van anar barrejant durant aquest llarg viatge de tornada de la Ciutat Eterna.
El viatge s’ha fet dur i pesat, però amb aquestes companyies tot es fa més passatger. Cada cop que tancava els ulls somiava que l’acariciava, que la tenia amb mi, que era meva… però a cada frenada de l’autocar obria el ulls, mirava al meu voltant, i m’adonava que tot seguia sent com abans… ella no hi era, però la seguia sentint meva.
Al Camp Nou, potser em vaig adonar que res era el que semblava, que tot era més fàcil. Senzillament érem campions, havíem fet història, havíem tornat a casa, i que tot aniria tornant a la normalitat. Cadascú se n’aniria a casa seva, ella al seu nou piset proper al Camp Nou, i jo esperant poder tornar a viure uns dies tan especials…

Primer va ser París, ara Roma, i demà ves a saber… però signaria ara mateix que tots els dies, mesos, anys… fossin com aquests.

Final de la Copa del Rei: Crònica d’un partit per no oblidar

El Rondinaire — Thu, 14 May 2009 11:57:29 +0000

L’ambient de la final va ser espectacular! En les hores prèvies i als voltants de Mestalla les dues aficions barrejades, corejant els seus càntics i donant-se ànims mutus.
Però on veritablement va ser espectacular va ser a dins del camp; ells ens guanyaven per golejada, en una proporció d’un 70 a 30 (com es nota que Villar és basc i de l’Athletic), però el comportament va ser exemplar! Les dues aficions a mort amb el seu equip de principi a fi, i al final rendides l’una amb l’altra.
Tot comença amb el canvi de Xavi, on tot (si, si, tot Mestalla) es posa d’empeu per ovacionar el millor del partit. I tot acaba amb l’afició del Barça corejant “Athletic, Athletic” en senyal d’agraïment, admiració i tol·lerància.
I en la celebració apareixen Xavi i Puyol, el primer amb una bandera blanc i vermella i el segon amb l’”ikurrinya”, per fer la volta d’honor davant la grada basca. I després, una altra sonora ovació que s’emporta tot el Barça al recollir i mostrar la Copa; de nou amb tot el Gol Sud (on hi havia la gran majoria d’afició bilbaina) d’empeus i aplaudint, rendits i admirats, a un Barça que practica un futbol celestial.

I és que el Barça ahir va ser molt Barça. Com ja es preveia, uns van jugar amb cap i els altres amb el cor. Uns revestits d’una tècnica prodigiosa, d’un primer toc capaç de desconcentrar el millor dels “trileros”, i els altres amb un cor de lleó, ple de força, però buit de contingut. L’equip va controlar el partit de principi a fi, i només en un atac de passió als minuts 8 i 9 amb un xut ajustat, i el gol a la sortida del córner provocat pel primer xut, van permetre a l’Athletic desconcentrar un equip que fa història en cada partit que juga.
Després del gol de Toquero, setge a la porteria de Gorka, però amb dificultats per rematar la feina. Fins que apareix Touré, que venint des de la defensa, i amb un jugada emulant al lesionat Iniesta, trenca la defensa, i xuta ras i sec ajustat al pal per igualar el partit.
A partir d’aquell moment l’Athletic es desinfla del tot, el Barça es fa encara més amo i senyor del partit, i només falta un altre espurna de qualitat per acabar de desequilibrar un partit històric. Messi al 55, recull un refús a l’interior de l’àrea, se la prepara, i deixa a contrapeu a Gorka amb un xut sec des del punt de penal. Dos minuts després Bojan sentencia en la seva Copa (i la de Pinto), amb un gol de tiralínies, en què acaba ajustant la pilota amb una rosca perfecte que pica a la base del pal abans d’entrar.
I al 64 l’apoteosi de l’excel·lència, la mestria i la qualitat de l’MVP de la Final. Xavi fa el quart amb un llençament de falta d’autèntic crack que entra per l’escaire de la porteria de Gorka, sentenciant una final que passarà a la història pel respecte, la tol·lerància i el futbol que s’hi van veure.
Les Gabarres hauran d’esperar, però està clar que amb una afició així no trigaran en sortir a passejar per les ries de Bilbao.

Queden 4 dies…

El Rondinaire — Mon, 20 Apr 2009 11:30:55 +0000

Doncs si nois! D’aquí a només 4 dies, marxem als Estats Units! Ue!
Anem a visitar al Lluís, germà de l’Agnès i amic meu de la infància, que viu a Atlanta atiborrant-se de Coca-Cola i vivint com un yankee més en un país de sonats, mites, i una “fauna” digne d’una peli dels Monty Python.
Primer anirem a Atlanta (estat de Geòrgia), 6 dies amb la família del Lluís i l’Agnès; els pares, l’àvia i el cosí! i no ens emportem la Leia (gos), perquè no hi cap, que sinó…
I després, el jovent (a mitges, només el cosí i nosaltres dos) marxem cap a NY a visitar la gran poma… (quin nom tan horrible!)
Com parlava ahir amb el meu trastu preferit, tot i que només queden 4 dies, sembla com si el meu cap encara no fos conscient del que em ve a sobre; un viatge maratonià, en un país pictòric per excel·lència, i amb una companyia digne de pel·lícula! -el k no sé, és si seria una peli d’humor… -
És sorprenent, que amb lo debot que sóc dels esports i espectacles frikis d’aquell país, em senti tan poc entregat a la causa, però crec que el fet de tenir a l’Agnès tan lluny, em fa estar més emocionat per retorbar-la a ella, i poder-la rebregar, que qualsevol altre cosa.
I sí, ja sé que potser no ha quedat fi, però sóc humà, més concretament “home”, i tinc necessitats. I últimament només penso en què ella em provoqui amb un d’aquells culots que tan malalt em posen, fer un bon polvo amb ella, i dp adormir-nos abraçadets fins que un dels dos es mig desperta i es separa el just, per segir dormint l’un el costat de l’altre, però sense aixar-lo…
Bé, ja us explicaré com va, que amb sort ens emportarem el portàtil i us podré mantenir informats!

Que difícils que són les relacions humanes… :S

El Rondinaire — Wed, 01 Apr 2009 14:50:45 +0000

Fa uns dies una persona laboralment molt propera em va explicar i confessar que estava passant per un molt mal moment sentimental. Fins aleshores, la meva relació havia estat merament laboral, i més concretament, la de jefe “proper”-empleat.
Aquell dia, i com a home de bona fe, que crec que sóc (si més no de tan en tan), li vaig oferir tot el meu suport, li vaig donar opinions, suggeriments, consells i tot el que es sol donar/oferir en aquestes situacions.
Ell es va obrir a mi, i jo el vaig acceptar com a “nou amic” (i distant), no el vaig refusar… no em vaig obrir, perquè em costa molt, perquè poques vegades ho faig, i perquè, en el fons, jo amb aquesta persona pretenc no haver de tenir-hi una relació gaire estreta (que tampoc vol dir que la rebutgi).
Des d’aleshores, aquesta persona s’ha enganxat més del que jo esperava. Suposo que li serveixo de refugi, i a l’hora d’alliberament… i més quan aquesta persona, pel que em diu, no vol explicar aquest seu problema a gaire gent més… de moment ni a la família…
Avui jo tenia una tarda planificada i plena d’activitats diverses i de compromisos “familiars”, i ell sense ni preguntar-ho, s’ha auto-convidat a veure amb mi el partit d’Espanya que es juga aquesta nit (Turquia-Espanya).
Quedar per veure el partit amb ell no em molesta en excés, però la manera de convidar-se, sí… espero que no es repeteixi gaire sovint.
Com a contra-pes, me’n penso aprofitar, i l’utilitzaré de camàlic per recollir una mini-cadena i una impressora, regals respectius d’aniversari del meu pare i la meva tieta.

Bé, ja veurem com va avançant…

Les pelis porno en versió original subtitulades o doblades?

El Rondinaire — Thu, 05 Mar 2009 16:26:48 +0000

Fa anys i panys, potser ja en farà més de 10, que em vaig fer fan incondicional d’un dels programes més entranyables de TV3, Malalts de Tele. Allà hi vaig conèixer en Toni Soler com a professional, i des d’aleshores no l’he deixat de seguir, ja sigui a la televisió, a la ràdio, en llibres, en diaris o allà on sigui.

Jo era jove, potser tenia 15 o 16 anys, però recordo perfectament que l’entrevista del programa, “Sofà amb la Rosa” (buscant el doble sentit… “s’ho fa amb…”), sempre s’acabava amb la mateixa pregunta “Les pelis porno en versió original subtitulades o doblades?”. Aleshores no tenia gaire criteri, però la pregunta em feia molta gràcia, sobretot per la reacció de la majoria dels convidats.

Ara ho tinc clar, les pelis porno, sempre, sempre en versió original. Els gemecs i les frases falsificades que es posen aquí despisten més que una altra cosa. On hi hagi un gemec “natural” d’una persona gaudint, no fa falta doblatge (les cometes ja us podeu imaginar perquè hi són).

I a què ve aquest rotllo? Doncs a la notícia del dia:
La meitat de les pel·lícules dels cines hauran d’estar doblades o subtitulades en català

Avui, el Conseller Joan Manuel Tresserras ha puntualitzat que com que el doblatge de totes les pel·lícules “comercials” seria molt costós, s’optarà per potenciar les pel·lícules en versió original subtitulada en català. I ha aprofitat per exposar que això fomentaria tan un major coneixement d’anglès, com de català, i ens equipararia amb la majoria de països de la Unió Europea, on quasi no es doblen les pel·lícules (excepte França, Itàlia i Alemanya, degut a una “moda” passada de les seves dictadures).

I jo, què voleu que us digui? Que ja era hora! Estic fins els d’allò de tenir un nivell d’anglès lamentable, de no entendre quan algun turista em pregunta per la Sagrada Família, o de no saber com demanar una talla més petita quan em vull comprar uns texans a la 5th Avenue de New York.

Sincerament ho trobo una mesura molt encertada, i crec que és una gran iniciativa. I em sap greu pels dobladors, però aquest país necessita un impuls tan del català com de l’anglès, i crec que això ens ajudarà a tots!

Per cert, a mi les porno m’agraden en versió original, com ja he dit abans, però sense subtítols… que total, pel què es diuen…

Us deixo l’opinió d’Antoni Bassas: ‘A veure si serà veritat’

Garrepes com a norma, m’irriten!!

El Rondinaire — Tue, 03 Mar 2009 12:59:28 +0000

De fa uns mesos ençà, m’he adonat de la meva sublim “pijeria”. Potser no ho exterioritzo en excés, tot i que si puc portar roba de marca o similar no em molesta gens, i m’agrada ensenyar-la. Però la qüestió no ve per aquí, sinó per petites tonterietes. Últimament les meves despeses s’han multiplicat a base de tonteries, la majoria extremadament cares, i no important-me gastar-me força pasta, i valorant molt més la comoditat que qualsevol altre cosa.

Així per exemple, en un viatge a NY amb l’Agnès ens hem pillat un apartament caríssim. Fa res amb l’Agnès ens vam comprar un matalàs de quasi 600€. Per Nadal vam fer un viatge als Pirineus deixant-nos una bona pasta.

Però la qüestió no és el que em gasto jo; sinó la ràbia que em fa lo garrepes que són amics, coneguts i familiars per qualsevol cosa per petita que sigui. Des d’amics que miren com estalviar-se uns pocs € a l’hora de comprar-se una impressora, gent que intenta evitar pagar x€ per una obra de teatre, gent que demana a amics d’amics d’amics de familiars que treballen a l’empresa X a veure si els hi pot treure el producte un 5% més barat, i un llarg etcètera.

Ho sento, però no puc… no sóc ric, ni ho seré mai. Però sóc còmode, i ho seré sempre. M’agrada comprar les coses quan i on vull, i no passar-me dies i dies buscant on estalviar-se 5€. Prefereixo gastar-m’hi més, però comprar-me el que realment em ve de gust, el que m’agrada i el que sé que em sentiré orgullós de portar o utilitzar fins que es desmunti.

Per cert, menció especial per l’Agnès, la meva parella… obsessionada en què ens fem les obres del nou pis nosaltres mateixos, o que coordinem paletes, electricistes, fusters, els del terra, el seu tiet posant el gas i el que faci falta, i tot per estalviar-se entre 10.000€ i 20.000€, respectivament… vale, vale… en aquets cas potser si que és interessant… però segueixo sent còmode… ho sento trastu… :p

Dies foscos

El Rondinaire — Thu, 19 Feb 2009 11:03:11 +0000

Cada x temps a la meva vida, apareix un d’aquells dies en què ho engegaries tot a la merda, i avui n’és un. Bàscimaent, els motius principals són laborals, m’he sulfurat a la feina amb el jefe per les seves constants intrumissions, i deixadesses en funció dels temes que s’han de tractar…
Però bé… ens ho prendrem amb calma i tranquilitat… ens posem la ràdio, sentim el “dialing” del món a Rac1, i ens preparem per Minoria… sinó fos epr això, ara mateix estaria tallant-me les venes.

Per cert, seguim buscant qui ens farà les obres del pis… algun voluntari?

Apa, bon vent!