No en sé el per què, ni el com, ni em puc explicar gaire, perquè la lògica en aquets casos s’escapa de les meves mans. Però dimecres, després de guanyar la nostra tercera Champions, al meu cap es va dibuixar la silueta d’una noia, vestia de blaugrana, estreta de cintura, més ampla de pit i amb els brassos en forma de fallera, mirant-me seductorament… l’hagués abraçat, petonejat i estimat… fins que jo mateix em vaig adonar que l’èxtasi em provocava deliris i al·lucinacions. I és que l’alegria i bogeria desenfrendada que provoca aquest Barça desafia totes les lleis de la lògica.
No vaig plorar ni una gota durant les tres hores que vaig ser a l’Olimpico di Roma, ni en les divuit del viatge de tornada, en canvi ahir al Camp Nou, me’n vaig fer un fart durant les quatre hores de la celebració. A cada moment, se’m feia un nus a la gola, se’m congestionava el nas, i se m’omplien les galtes de llàgrimes d’emoció, alegria, esgotament, i un llarg etcètera de sentiments que se’m van anar barrejant durant aquest llarg viatge de tornada de la Ciutat Eterna.
El viatge s’ha fet dur i pesat, però amb aquestes companyies tot es fa més passatger. Cada cop que tancava els ulls somiava que l’acariciava, que la tenia amb mi, que era meva… però a cada frenada de l’autocar obria el ulls, mirava al meu voltant, i m’adonava que tot seguia sent com abans… ella no hi era, però la seguia sentint meva.
Al Camp Nou, potser em vaig adonar que res era el que semblava, que tot era més fàcil. Senzillament érem campions, havíem fet història, havíem tornat a casa, i que tot aniria tornant a la normalitat. Cadascú se n’aniria a casa seva, ella al seu nou piset proper al Camp Nou, i jo esperant poder tornar a viure uns dies tan especials…

Primer va ser París, ara Roma, i demà ves a saber… però signaria ara mateix que tots els dies, mesos, anys… fossin com aquests.

Doncs si nois! D’aquí a només 4 dies, marxem als Estats Units! Ue!
Anem a visitar al Lluís, germà de l’Agnès i amic meu de la infància, que viu a Atlanta atiborrant-se de Coca-Cola i vivint com un yankee més en un país de sonats, mites, i una “fauna” digne d’una peli dels Monty Python.
Primer anirem a Atlanta (estat de Geòrgia), 6 dies amb la família del Lluís i l’Agnès; els pares, l’àvia i el cosí! i no ens emportem la Leia (gos), perquè no hi cap, que sinó…
I després, el jovent (a mitges, només el cosí i nosaltres dos) marxem cap a NY a visitar la gran poma… (quin nom tan horrible!)
Com parlava ahir amb el meu trastu preferit, tot i que només queden 4 dies, sembla com si el meu cap encara no fos conscient del que em ve a sobre; un viatge maratonià, en un país pictòric per excel·lència, i amb una companyia digne de pel·lícula! -el k no sé, és si seria una peli d’humor… -
És sorprenent, que amb lo debot que sóc dels esports i espectacles frikis d’aquell país, em senti tan poc entregat a la causa, però crec que el fet de tenir a l’Agnès tan lluny, em fa estar més emocionat per retorbar-la a ella, i poder-la rebregar, que qualsevol altre cosa.
I sí, ja sé que potser no ha quedat fi, però sóc humà, més concretament “home”, i tinc necessitats. I últimament només penso en què ella em provoqui amb un d’aquells culots que tan malalt em posen, fer un bon polvo amb ella, i dp adormir-nos abraçadets fins que un dels dos es mig desperta i es separa el just, per segir dormint l’un el costat de l’altre, però sense aixar-lo…
Bé, ja us explicaré com va, que amb sort ens emportarem el portàtil i us podré mantenir informats!

Últiament estic anant força a esquiar… i ja tocava! L’any passat amb prou feines i vaig anar un dia! (però quin dia… eh, Albert!). Meu no en tinc cap… però us deixo 3 vídeos d’amics que he fet aquests dies:

El Rafa aprèn esquiar i se la fot! – 20/12/2008

Espectacular pinyo de l’Albert a Masella – 20/12/2008

Agnès i Cristina esquiant a Arinsal – 03/01/2009

Si tot va bé, el cap de setmana del 30, 31 de Gener i 1 de Febrer hi tornaré amb tota la colla del Gerard, Marcos, Bernat, Pisos… ue!

Ahir vaig quedar amb en Raymond. Un “amic” que l’Agnès ha fet Delft i que vaig conèixer en la meva estada recent a la residència d’estudiants de Marcushof. De fet, he posat amic entre cometes, ja que l’Agnès el va conèixer el mateix dia que jo, al mateix moment.
Només vam parlar amb ells uns 15 minuts, suficients per saber que venia a passar 8 dies a Barcelona, que era de Malàisia, però que estudiava un Màster en Arquitectura a Austràlia (on també havia estudiat la carrera), i que havia anat a fer una part del Màster a a la TU Delft.
Total, que després d’un intent fallit per veure’ns dimecres a la nit, ahir vam quedar per anar a prendre algo o sopar. Vam quedar a l’Scobies, el pub per excel·lència de Barcelona per veure futbol anglès i fer unes Guinness o Magners. D’allà el vaig portar al Guixot, on vam menjar uns magnífics entrepans!
En Raymond va quedar sorprès dels entrepans, del local, del barri, i la veritat és que està molt “enamorat” de Barcelona. Com a bon estudiant d’arquitectura, pensa que Barcelona és la capital mundial de l’Arquitectura moderna i antiga. I va quedar fascinat quan després del sopar, el vam portar a fer una volta pel Raval, a veure el nou hotel de la Rambla del Raval (Hotel Barceló Raval), l’hotel Casa Camper, i el Macba, del qual va quedar enamoradíssim!!! (de fet, es va passar com 3 o 4 minuts diuent “uow! uow!”)
La veritat, una experiència molt enriquidora, primer perquè vaig haver d’esprémer el cervell per parlar i entendre anglès durant quasi 3 hores, i després perquè venim de cultures molt diferents, i vam poder parlar de molts temes socials, de maneres de fer, de costums que teníem aquí i allà…

Ja l’he convidat a tornar a venir a Barcelona i estar-se a casa meva (quan en tingui)… a veure si ell també ens convida al seu país natal o al d’adopció… que segur que seria fantàstic!!!

Per veure el Barça a la ciutat de Rotterdam, el millor que podeu fer és anar al O’Sheas Irish Pub amb web: www.osheas.nl. A la web hi podeu trobar la llista de retrasnmissions diàries… molt útil!!
Jo hi vaig anar a veure un Athletic C-Barça, i tot va anar genial. No us perdeu les Basket Chips!! Boníssimes i amb tot tipus de salsa!

O’Sheas Irish Pub
Lijnbaan 37
3012 Rotterdam
Països Baixos

View Larger Map

Ahir vaig fer una altra bogeria de les meves… no em vaig poder resistir. Estava a Delft, amb l’Agnès, en una setmaneta de vacances que he destinat a visitar-la i a estar junts (que ja ens tocava). La nit es plantejava interessant, primer teníem un sopar amb tot de singaporesos a la seva residència, després una festa organitzada per uns estudiants de la residència del davant, i finalment… jo havia de veure el partit de la història del Barça de Bàsquet, Los Angeles Lakers – FC Barcelona (lo de Regal ho ometré, ok?).

El sopar amb singaporesos va ser un festival, al final s’hi va afegir mitja residència, i cada “comunitat” aportava algun menjar tradicional. Els singaporesos ens van delaitar amb menjar asiàtic de tot tipus, arròs amb curri i pollastre, nuddles (no sé com s’escriu :S), i un munt de coses que no sé descriure… els d’aquí vam aportar truita de patates, sangria “casolana” i pernil del país. Uns italians, van afegir-hi un plat de pasta brutal,, i entre tots vam celebrar l’aniversari d’una noia que no coneixia de res…

Total, després ens vam posar guapos, i cap a la festa Erasmus (o hauria de dir Orgasmus?). L’Agnès i jo no som gaire de sortir de nit, i l’ambient no era el propici… un local petit, ple de gent, tots fumant i bevent cervesa, amb música a tot drap, i ple de desconeguts per nosaltres… total, que vam decidir tornar cap a la residència a entretenir-nos amb altres coses.

Vam anar a dormir, i em vaig posar el despertador a 4 de la matinada. A les 4, el simpàtic despertador em va fer aixecar, i com un autòmat mig adormit em vaig dirigir a l’ordinador de l’Agnès. Vaig entrar a rojadirecta.org vaig cercar si feien el partit, vaig trobar 2 frikis que l’emetien per video-streaming, i som-hi a veure’l.

3 hores de bàsket de nivell mig-alt, amb un Barça hiper-motivat i uns Lakers amb constants rotacions de titular-suplents. S’ha de dir, que quan els titulars s’hi posaven, els Lakers marxaven de 15-20, però quan sortien els suplents el Barça passet a passet, i com qui no vol la cosa, anava retallant diferències baixant dels 10 punts. Amb un Juan Carlos Navarro inspiradíssim (34 punts i 7/13 en tirs de 3), un Lakovic molt efectiu, i un Ilyasova multiplicant-se en totes les facetes del joc, el Barça va donar la cara en una de les pistes més emblemàtiques de la NBA, i contra un dels equips més històrics. Fins i tot Fran Vázquez i Víctor Sada es van permetre el luxe d’alguna jugada espectacular amb alley-hoops inclosos (el de Sada, especialment espectacular!).

Aquelles 3 hores em van omplir d’orgull, el Barça només va perdre de 4 (104-108), i els espectadors dels Lakers van quedar gratament sorpresos d’un equip europeu capaç de plantar cara al sub-campió de la NBA. Pau Gasol (13) i Kobe Bryant (28) van brillar, però van haver de reconèixer que tan Navarro com el Barça, podrien competir amb qualsevol equip NBA. Per Gasol un partit especial, pels seguidors del Barça que el vam veure fer-se gran, un orgull més en un partit que guardaré molts i molts anys a la memòria i al meu cor.

Per cert, el dia següent van jugar contra els Los Angeles Clippers, i van perdre 109-114, en un altre partit meritori (però aquest ja no el vaig veure :p).

Estadístiques del partit FC Barcelona-Los Angeles Lakers
Estadístiques del partit FC Barcelona-Los Angeles Clippers

Font: NBA.com/Sport.es

Per veure el Barça a la ciutat de Liverpool, el millor que podeu fer és anar al Cafe Sports England amb web: www.cafesportsengland.com
És un pub anglès molt espaiós, destinat a veure esports amb taules amb TV individual, i una decoració plena de records i trofeus esportius. Jo hi vaig anar a veure un Espanyol-Barça, i tot va anar genial. Això sí, la cuina tanca d’hora!

Cafe Sports England
42-44 Stanley St
Liverpool L1
UK

View Larger Map

Diumenge, ens llevem una mica més tard, no tenim cap obligació, i ho aprofitem per descansar una mica més. Tot i així, el matí el volem començar carregant les piles amb un bon esmorzar, i com sempre el problema és on esmorzar… Després de donar moltes voltes, acabem al costat del amteix Alberg, un cafè del propi Alberg que fa esmorzars bastant decents. Fan entrepants més o menys normals, acompanyats d’amanideta, també tenen xocolata desfeta i suc de taronja, més decent que l’espècie de llimonada del Subway. El que no acaben de dominar els anglesos és el cafè, i tot i que ja els conec i em demano un “macchiatto” (teòricament un espresso amb una miqueta de llet, vamos un tallat), no acaben d’entendre el concepte, i em porten un cafè dels seus… aigua amb tint de cafè i molt mal gust, amb una mica de llet… :S:S:S

Després d’esmorzar, anem a visitar la Metropolitan Cathedral, una catedral circular molt moderna que es troba a pocs minuts de l’alberg. Des d’allà, fem tot el Hope St fins a arribar a la Liverpool Cathedral. Una catedral immensa, imponent i interiorment molt maca. Arribar ens costa més de l’esperat, i és que fa un vent de por, que una mica més i ens envia alguns al cementiri que hi ha als voltants d’una bufada. Un cop dins, quedem meravellats per la immensitat de l’espai, però un recepcionista molt amable ens diu que no podem fer fotos que estan celebrant la missa matinal. Tampoc podem pujar a la torre de la catedral pel mateix motiu, així que girem cua i marxem cap a l’alberg a buscar les bosses. Des d’allà farem una passejada cap al St. George’s Hall, situat en una de les places més cèntriques de la ciutat. Feia un dia humit, i a estones plujós. Una d’aquestes estones va coincidir quan érem al carrer i amb tots els trastos a la mà, així que ràpidament vam buscar refugi. Primer vam provar d’entrar a la Walker Art Gallery, però ho vam veure tot massa snop, i vam acabar al World Museum que hi havia al costat.

A part de ser un museu prou entretingut com per perdre-hi una bona estona, hi havia guarda-roba gratuit, que ens va permetre deslliurar-nos de tot el pes que portàvem a sobre. Com a museu, és una espècie museu de la ciència i museu d’història natural tot bastant barrejat. Quan anàvem a sortir, ens vam trobar amb un fort xàfec, i vam optar per quedar-nos una estoneta al bar del museu a esperar que passés.

De seguida va parar, i vam poder empendre el camí cap a Anfield. Aquest cop, entràvem segur, teníem les entrades del partit, i la il·lusió de veure per dins un camp dels més mítics d’Europa. El taxi ens porta per uns carrers secundaris, adduint el trànsit, i tot i que no sabem si ens enreda gaire o no, no ens costa gaire més que el del dia anterior. Així que contents, i emocionats, sortim del Cab i ens disposem a fer la volta a l’estadi, per acabar entrant per la porta W de la Main Stand (la tribuna), tocant a The Kop. La volta exterior comença per la graderia Centenary, i hi trobem un petit “xiringuito” on venen el Programa del partit, una de les coses més típiques que fan els clubs anglesos, llàstima que val £3 (4,5€). Estem bastant obsessionats en trobar la famosa porta del “You’ll Never Walk Allone”, i finalment entre l’Anfield Road i la Main Stan, la trobem. Se’n diu la Shankly Gate, i està al costat del Hillsborough Memorial, en record des les 96 aficionats que van morir en un desgraciat accident de fa uns anys. Ens fem algunes fotos a la porta, i fins i tot, el Gerard, fa amistat amb un cavall d’una Bobby molt simpàtica després de veure’l una mica “sorprès” en veure l’animal. Finalment, i després de passar per la porta VIP de tribuna, arribem a la nostra porta, la W. Abans d’entrar, preguntem al porter si podem entrar-hi menjar (el dinar, bàsicament), ens diu que mentre no portem llaunes, ni res semblant, cap problema. Li expliquem que no, que només portem la roba del viatge i els regals pels familiars, i que marxem a la mitja part per culpa del vol. Quan es disposa a registrar-nos, comprova que li diem la veritat, i ens deixa passar sense registrar-nos, abans que fer-nos obrir les grans motxilles carregades fins la bandera de roba i altres complements que portem.

L’accés al camp és tot un espectacle. El torn giratori per accedir-hi és cutre, antic, petit, i al mig, hi ha el picador d’entrades, amagat en una guixeta diminuta. Li facilites l’entrada, te la trenca i te la torna dien-te que ja pots passar. El gran moment ha arribat, ja som a dins d’Anfield, i el primer que notem és que tot, absolutament tot, és molt i molt estret. Igual que el torn, i la guixeta del picador d’entrades, les escales, els accessos i tot, en general, és molt i molt petit. El més sorprenent és que a l’interior de l’estadi, a part dels típics bars als que estem acostumats aquí, hi ha cases d’apostes. Sí, sí! Tal com sona! L’empresa oficial col·laboradora amb el club (Ladbrokes), té petites “botigues” on es poden fer apostes sobre el partit. Qui marcarà primer, quin jugador, resultat a la mitja part, al final del partit, minut del primer gol, primer canvi, etc. tot el que et puguis imaginar!
Hi passem de llarg sense donar-hi gaire importància, i ràpidament sortim al camp. Com que no tenim ni idea d’on són els nostres seients, ens deixem assessorar per un porter, i ens envia encara més cap al gol, és a dir, entre la Main Stand (on ens trobem) i the Kop. Per no ser menys, els passadissos d’escales, i les files de seients, també són molt i molt estretes (per guanyar espai, suposo…). Però no en tenen prou amb això, els seients de la majoria de la Main Stan són de fusta, antics, plegables, plans i per tan, deuen ser bastant incòmodes. Per sort, just la nostra zona ja té seients nous, de plàstic i ambc erta forma per millorar la comoditat. Un cop arribats al lloc, descarreguem els trastos, i ens posem a fer fotos com uns bojos! El Gerard i la Laia se’n van a fer una visita per tota la tribuna, mentre el Panat i jo, vigilem les pertinences. Un cop tornen, ens fem les fotografies de rigor, amb la bufanda i la samarreta, amb l’estadi de fons, com a bons guiris. Un cop immortalitzat el moment, ens disposem a una de les coses més importants… el dinar! Si són quasi les tres i encara no hem dinat. Per dinar, tenim uns magnífics panecillos de leche (comprats en uns magatzems a sota la torre de Radio City al matí), que combinarem amb l’embotit que ha portat la Laia. Com no podia ser d’altra manera, l’embotit és chorizo ibérico de campionat, i un pamplonica que foten una pudor que flipes. Els nostres veins de seient, ens miren astorats, i estic convençut que fan més d’un comentari conyón amb tema.
Ben dinats, ens posem còmodes i ens preparem pel gran moment. S’acosta el moment més esperat del viatge, el “You’ll Never Walk Allone” cantat per tot l’estadi, i el partit. Que en definitiva és l’objectiu del viatge. A falta de pocs minuts per les 3 de la tarda, comença a sonar pels altaveus d’Anfield l’alineació del Bolton, seguida per la del Liverpool, i just acabar això, les primeres notes de la mítica cançó dels “Gerry & the Pacemakers”. Tot The Kop, nosaltres i la resta de l’estadi, agafa les seves bufandes i es posa a corejar el “You’ll Never Walk Allone”. Són 2 dels minuts més mítics que presencio en directe de la meva vida, i potser en directe, no li donc la importància que té. Fins i tot, ho trobo un xic menys “espectacular” del que esperava, però que a mesura que passa el temps, em vaig adonant que he assistit a una de les coses més històriques del món del futbol. Aquesta cançó, ressonant a Anfield, segurament serà una cosa difícil d’oblidar…
El partit no és gens lluit, però jugant el Liverpool, tampoc es pot esperar gaire cosa. Tot i així, hem d’agraïr que perdin el sorteig de camp, ja que d’aquesta manera ataquen a la porteria que tenim més a prop, la porteria de The Kop. Que al veure que perden el sorteig xiulen i protesten coms i hi hagués hagut un córner del rival; es diu que la segona part, sempre s’ha de jugar atacant a The Kop, perquè els seguidors xuclen la pilota cap a la porteria de l’equip rival.

El Liverpool, tot i no fer un gran partit, es mostra molt superior en tot moment. Als 17 minuts, una falta llançada per Gerrard la pentina Hyypiä i fa el primer gol dels reds. Després, alguna jugada interessant de Torres, molta lluita al mig del cmap, i una jugada increïble de Nicolas Anelka (si, sí, aquell que havia jugat al Madrid). El francès, aprofita un malentès entre Carragher i Pepe Reina, i sol davant de la porteria remata, amb l’interior, a la dreta de la porteria, provocant una forta ovació de tot Anfield. Que no va deixar en tot moment de recordar-li al francès l’ocasió fallada. A l’últim minut de la primera, una passada llarga i profunda de Gerrard, l’aprofita Fernando Torres, que amb un suau toc que supera Jaaskelainen (porter del Bolton) i fa el 2-0.
A la mitja part, ens preparem i iniciem el nostre retorn cap a casa. Ens quedem sense la segona part, però és que l’avió surt a les 17:45, i no podem perdre l’avió de retorn que l’endemà tots treballem. Sortim un xic moixos d’Anfield, però tot i així, hem vist dos gols, a la nostra porteria, hem sentit i cantat el You’ll Never Walk Allone, i ens hem pogut fer les fotos de rigor. Per cert, el partit acabarà 4-0, amb els gols a la segona meitat de Gerrard al 56 i de penal, i Babel al 86.
Agafem un taxi, que ens prota a l’aeroport, on busquem l’estàtua de John Lennon per fer-nos les darreres fotos del viatge, una botiga de souvenirs per proveir-nos dels últims regals, i uns serveis, on deixar la nostra emprenta a la ciutat del Beatles.
El vol de tornada surt amb uns minutets de retard, però tot i així a les 23 ja som a casa. On algun afamat, es compra una pizza per sopar i agafar energia per una setmana que serà molt dura després d’un cap de setmana tan i tan intens.

El dia següent ens llevem força d’hora, tot i les queixes del Panat. La idea és anar al Beatles Story, el museu dels Beatles, abans de fer el Magical Mistery Tour, que ens portarà pels llocs més emblemàtics que van marcar la vida dels quatre peluts. Sortint de l’Alberg, busquem algun lloc on esmorzar, acabem en un Subway amb un entrepà de dubtosa qualitat. Al museu hi anem xino-xano, i aprofitant el símil creuem el barri xinès. Un autèntic gueto de la comunitat xina, en què tot, fanals, noms de botigues, carrers, bústies, papereres i tot, absolutament tot està en xinès, o com a molt en els dos idiomes.
El museu és petitet, però et fan fer una volta considerable, i hi pots trobar tot el que et puguis imaginar i més dels Beatles. Amb l’entrada, et donen l’audioguia amb l’idioma que vulguis, l’agafem en castellà, i escoltem totes i cada una de les petites historietes que van fer dels Beatles el grup més gran de tots els temps. Amb el temps just, arrasem la botiga (sobretot jo), i ràpidament a l’oficina de turisme del costat, on apareix un noi rosset, un xic espigat, i bastant divertit, que es presenta com el nostre guia. El seguim i ens porta a un autocar una mica antic, i que no s’assembla de res al mític bus que surt a les fotos promocionals, groc i amb un arc de Sant Martí pintat als lateral… alguns ho agreixen…
El guia es presenta declarant-se fan dels reds, ens pregunta a tots els presents les nacionalitats. Japonesos, irlandesos, algun alemany, algun anglès, i dos grups de catalans!!! (que evidentment neguem la nacionalitat espanyola…). Després ens pregunta pels equips de futbol, algun del Manchester, algun del Liverpool, els “japos”, em sembla que no saben ni de què parlem, els catalans tots del Barça, i una pobre noia del Chelsea que serà objecte de totes les crítiques agudes i per haver. Un cop sap els equips de tothom, i abans de començar el tour, acaba amb la frase… “Nosaltres en tenim 5!” (Grrrrrrrrrrr).

Durant el viatge, visitem les cases de naixement dels quatre Beatles, el carrer Penny Lane, alguna escola, el mític parc d’Strawberry Fields, i intentem desxifrar el que explica el guia, però ens costa moltíssim, la seva velocitat i facilitat de paraula ens supera, i ni el més expert s’entera de quasi res. Les poques coses que s’entenen, són les reiterades bromes del guia referents al futbol benegloriant-se dels multiples triomfs del Liverpool. El Tour acaba al Pub The Cavern on es van fer famosos. Abans d’això preguntem al guia com anar a Anfield, i ens recomana que hi anem en taxi, que ens costarà igual que l’autobus, i és més ràpid. Visitem el Pub i quedem la mar de satisfets, hi ha guitarres i instruments de molts músics, tots signats, i posats rotllo museu. Alguns aprofitem per deixar-hi un record líquid…
Pillem un taxi, i corrents cap a Anfield, el mític estadi del Liverpool. A les 16 surt l’últim tour guiat per l’interior de l’estadi, i hi arribarem justos. Al arribar, ens diuen que l’últim tour sortia a les 15 (són les 15:15), i que ja no n’hi ha cap més fins dilluns, ja que l’endemà és dia de partit. Intentem forçar la situació explicant que som uns primos de Barcelona, que no podrem cap altre dia, i que si us plau, que si vol li mengeu cantant el You’ll Never Walk Allone… després de rebre l’enèssima negació, acabem decidint entrar al museu, un mal menor, que no compensarà el que ja no podrem veure, però que “menos da una piedra”. El museu, ple de copetes, d’història, d’ídols i records, ens permet conèixer més un club que la majoria coneixem més aviat poc. Evidentment, el més espectacular, és la vitrina amb 4 de les 5 Copes d’Europa, i una especial per la última guanyada a Istambul en aquella mítica i boja final. El que més ens agrada, és una sala amb un documental sobre la final, amb entrevistes, i imatges d’aquell dia memorable, que alguns vam viure en un pub irlandès del centre de Barcelona…
Després de la frustració, anem a la botiga a saciar la sed consumista. Qui més, qui menys es compra alguna cosa. I tornem a pillar un taxi cap a l’alberg. Ràpidament decidim marxar per l’evident perill d’apalanque generalitzat. És encara prou d’hora, i decidim anar al Cavern a prendre una birra (o succedani), però aquest cop entrem al The Cavern Club, i no al Pub. Aquest si que és l’original on van començar els Beatles i no l’altre… A la poca estona de ser-hi, un personatge força divertit, agafa micro i guitarra, i es posa cantar les cançons més conegudes del grup, fent que més d’un acabi cantant, o si més no taral·lejant les enganxoses lletres del grup. En especial, una grasseta de Northfolk (o una cosa així), que feia uns xiscles horribles que ressonaven pel petit local emmaonat. La nota curiosa, la posen una extravagant parella de la 3a edat, formada per un gal·lès i una borratxa desconeguda que va aparèixer per allà. El més curiós van ser els intents mutus de fotre’s mà l’un a l’altre, i el puntillo que portaven tots dos.
Una mica abans de les 8 sortim del Cavern Club per anar a sopar, tot fent temps per veure el Barça a les 21:00. Juga contra l’Espanyol, i esperem poder-lo veure en al pub o bar. Buscant el restaurant intentem preguntar a uns nois on fan el partit, i amb el meu magnífic anglès, aconsegueixo despistar-los… (no digueu mai “Put the Barça on TV?”… jajaja). Al final, acabem mig entenent-nos i ens diuen que hi ha un Sports Bar, on probablement el faran. Decidim anar-hi, i sopar allà, però al arribar ens trobem amb la sorpresa que no ens donaran sopar, encara ben bé no sabem perquè.
Al final, i resignats després de veure cues llarguíssimes a les dues pizzeries que trobem, acabem sopant al McDonald’s… el tema del menjar en aquell país no el tenen gaire ben resolt. Al McDonald’s a part de menjar saníssim, assistim a una gamberrada protagonitzada per deu nens de 13-14 anys, que entren a vacil·lar els dependents, fins que acaben sent expulsats del local davant l’atònita mira dels pocs clients que té el local. Després d’uns “magnífics” McNuggets, hamburgueses variades i patates fregides, anem al bar a veure el Barça. Arribem uns minuts abans, just per veure com al Madrid li van un gol, tot i que acaba guanyant per 3-1 contra un opbre Racing.
Al bar, ens sentim bastant maltractats, ja que en arribar veiem com hi ha gent sopant, i la guarra de la cambrera, tot i tenir una bona enculada (el vestidet vermell era de campionat), acaba de vacilar-nos al no venir ni a demanar. Finalment, acabem per apalancar-nos sense demanar res, i veure el Barça de gorra. El partit és bastant cutre, i acaben empatant a 1. Amb el pas del temps ens entra sed, i acabem demanant alguna coseta… la Laia Coca-cola aquosa… mmm… boníssima! jo aigua… ups! no tenen cap ampolla, i em serveixen aigua de l’aixeta bastant fastigosa (però per sort gratis…) i el Panat una birra, l’única beguda normal que tenen… el Gerard acaba per no prendre res veient l’èxit de les begudes dels altres. Després del partit, xino-xano cap a l’alberg i a dormir.

Finalment, i després de molts mesos muntant el viatge, tot està preparat per anar a Liverpool. La ciutat del Beatles ens espera… i no pas pel famós grup dels 60-70, sinó pels Reds, un dels equips de futbol més llorejats del món, i que ens desperta totes les passions del món.
El Gerard segueix sense saber la realitat del viatge. Ell creu que va amb la Laia en un viatge de parella a la capital del Merseyside, i que si hi ha sort podran assistir a mig partit entre el Liverpool FC i el Bolton Wonderers. Però el que no sap és que el Bernat (Panat, per tots) i jo també ens hem apuntat a la festa, i de fet, hem estat muntant tot el viatge a les seves espatlles.
L’anada serà complexa, la Laia i el Gerard agafaran el 46 per anar a l’aeroport. La Laia ens avisarà, i el Pant i jo pillarem el següent. Però la cosa es complica quan veiem que els autobusos passen cada 30 minuts, i no cada 15 com pensàvem. Això farà que haguem d’agafar el mateix autobús que ells dos, i tota la màgia de la sorpresa es perdrà una mica.
Al final agafem el mateix bus, però just abans que pugin ells, ens posem les respectives caputxes de la jaqueta i ens quedem mirant per la finestra com si no sabéssim res. La Laia ens reconeix de seguida perquè està avisada, però el Gerard, innocent d’ell passa de llarg, s’asseuen al darrera de tot de l’autobus sense cap problema. La Laia té problemes per aguantar el riure, i nosaltres ens morim de calor tan abrigats, però al final arribem a l’aeroport, i allà començarà la segona fase del camuflatge.
Deixem que baixin abans que nosaltres, i els seguim des d’una distància prudencial. Esperem que passin el control, i ens acostem a la zona d’espera de davant de la porta 52, la del vol d’EasyJet que ens portarà a Liverpool. Allà veiem a la Laia sola asseguda, el Gerard ha anat a comprar aigua, decidim seure al seu costat i que el Gerard ens trobi a tots tres asseguts i s’emporti una gran sorpresa, però la desgràcia fa que ens trobem tots acostant-nos a la Laia. Ell es queda flipadíssim, i fins i tot, i per unes mil·lèsimes de segons, arriba a pensar, que els hem vingut a acomiadar… al adonar-se que fins allà no hi podem arribar sense el bitllet d’avió, li entra una gran emoció, i comença a flipar moltíssim.
Després d’explicar tot el muntatge del viatge, la conya de l’autobús, la compra de les entrades pel Tour del Beatles, del risc que correm amb les entrades del partit, i totes les petites historietes que envolten el viatge i que la Laia ha recollit en un magnífic dossier ens plantem al nord-oest d’Anglaterra. Hi arribem a les 9 i poc del vespre hora d’allà. Ja és negre nit, fa fred i vent, i la humitat és altíssima.
Una informadora de l’aeroport ens diu quin és el millor autobús per anar al nostre alberg, i on agafar-lo. Cap allà anem, esperem uns minuts, i finalment pugem a l’autobús… i ja que hi som, anem al pis de dalt a primera fila, fent el guiri autèntic. En 20 minutets arribem al centre de Liverpool, la Laia ens guia des de la parada de bus fins l’hotel, no sense avanç fer alguna volteta innecessària… :p
A l’arribar a l’alberg, el nerviosisme era màxim… hi havia d’haver un sobre al nostre nom amb les entrades… així que només arribar i aconseguir les claus, vam demanar el sobre. Però el noi que ens va atendre, no era l’habitual, i no sabia què li estàvem demanant, així que va trigar uns 5 minuts a trigar-ho. Ara és fàcil dir-ho, però aquells 5 minuts van ser dels més llargs que he viscut mai, ja no sabíem com descriure-li que hi havia d’haver un paquet, un sobre o qualsevol cosa al nostre nom. El pobre noi ja no sabia on buscar, però finalment ho va trobar. I el millor de tot, a dins hi havia les 4 entrades que havíem comprat, buuufff…. quin descans!
Total, que deixem els trastos a les habitacions, ens abriguem ben abrigats, i a fer una volta per alguna zona marxosa de Liverpool. L’objectiu és trobar un pub anglès, on facin música en directe, o posin música pop i podem fer unes birres, unes Coca-cola o un suc de taronja. Però per la zona, els pubs estan a rebentar de gent, amb la música molt i més aviat, sent una espècie de barreja entre pub i discoteca… Després de moltes voltes, i de veure que la gent nativa es passeja en faldilla curta i tirants, elles, i texans i màniga curta, ells, acabem trobant un pub irlandès, on hi ha un grup folklòric amb banjos, guitarretes i una veu d’aquelles potents, tocant músiques típiques del país del trèvol. Algun client acaba cantant alguna cançó que deu ser tradicional, i després d’unes quantes cançons, marxem cap a l’alberg a dormir, que l’endemà tenim un dia llarg i dur.