Avui, hem aparaulat el dia de la signatura del contracte del lloguer del nostre futur pisç; serà dimarts que ve a la tarda. I ahir, vam venir un altre paleta per fer-nos un 2n pressupost, entre dissabte i dilluns ens l’entregarà! Jo em moro de ganes de començar les obres, i de deixar de dormir a terra, per passar a tenir un pis decent, amb una cuina Ikea del 15, un bany petit de luxe (amb dutxa d’obra, per petició expressa) en format “suite” (oooh! es divino!!!).
Bé, quan aparaulem un paleta ja us ho explicaré… de moment ja hem decidit què farem, falta decidir qui i què farà exactament… però la cosa va avançant…

pd. per què em sembla tot bé quan algú em ven una cosa, i sóc incapaç de tenir qualsevol pensament racional? (és molt trist)

Doncs si nois! D’aquí a només 4 dies, marxem als Estats Units! Ue!
Anem a visitar al Lluís, germà de l’Agnès i amic meu de la infància, que viu a Atlanta atiborrant-se de Coca-Cola i vivint com un yankee més en un país de sonats, mites, i una “fauna” digne d’una peli dels Monty Python.
Primer anirem a Atlanta (estat de Geòrgia), 6 dies amb la família del Lluís i l’Agnès; els pares, l’àvia i el cosí! i no ens emportem la Leia (gos), perquè no hi cap, que sinó…
I després, el jovent (a mitges, només el cosí i nosaltres dos) marxem cap a NY a visitar la gran poma… (quin nom tan horrible!)
Com parlava ahir amb el meu trastu preferit, tot i que només queden 4 dies, sembla com si el meu cap encara no fos conscient del que em ve a sobre; un viatge maratonià, en un país pictòric per excel·lència, i amb una companyia digne de pel·lícula! -el k no sé, és si seria una peli d’humor… -
És sorprenent, que amb lo debot que sóc dels esports i espectacles frikis d’aquell país, em senti tan poc entregat a la causa, però crec que el fet de tenir a l’Agnès tan lluny, em fa estar més emocionat per retorbar-la a ella, i poder-la rebregar, que qualsevol altre cosa.
I sí, ja sé que potser no ha quedat fi, però sóc humà, més concretament “home”, i tinc necessitats. I últimament només penso en què ella em provoqui amb un d’aquells culots que tan malalt em posen, fer un bon polvo amb ella, i dp adormir-nos abraçadets fins que un dels dos es mig desperta i es separa el just, per segir dormint l’un el costat de l’altre, però sense aixar-lo…
Bé, ja us explicaré com va, que amb sort ens emportarem el portàtil i us podré mantenir informats!

Tan cert i rotund, que a vegades sembla una tonteria…
Ahir es va tornar a demostrar, per enèsim cop després del nostre retrobament com a parella l’Agnès estava exultant; plena d’il·lusions, motivacions i de felicitat… i això fa maca una persona, una parella, i tot en general.
Me n’alegro per ella… jo ahir venia d’un dia dur a la feina, maltractat per la grip, i havent perdut un partit important en la lliga patxanga que juguem, i ella, amb tantes il·lusions i felicitat em va animar sense ni pretendre-ho. Vam acabar tots dos més contents que un gínjol, i amb plans rocambolescos d’un futur no tan llunyà!
Entre el pis, les seves voluntats de feina, d’estudi, i d’anar a viure/treballar a l’estranger, en tenim per dies i dies de vida plegats! Mola!

Per cert, vol fer un cicle de joiera un cop acabi arquitectura, tot compaginant-ho amb alguna feina a mitja jornada per pagar les obres del piset que ens farem, i té la il·lusió de que marxem a viure a l’estranger en un futur no gaire llunyà (3, 4, 5 anys)… és un espinguet!

Un tonet trasto!

pd. a tot això, la Laia i el Gerard ja s’han decidit per un pis… uoooo!! ¬¬

Guitar Hero 3: Legends of Rock

Del tema Guitar Hero 3, sembla una tonteria, una manera estúpida de passar el temps però, és que de fet, no deixa de ser un joc més de video-consola. No aprendré a tocar la guitarra, però m’ho passaré teta fent veure que sóc una estrella de rock…

No fa ni deu dies que el tinc, i ja intento aprofitar qualsevol estoneta per tocar alguna cançó i seguir millorant la carrera musical del meu grup; els Timmys (tot i que el talòs del joc va posar Timmy, sense “S” final, per un error que encara desconec).
De moment m’he passat unes 25 cançons al nivell més bàsic, i jo mateix estic sorprès de la gran velocitat a la que aconsegueixo coordinar-me per moure els dits seguint el ritme de tot de cançons que desconec absolutament… (la meva cultura musical sempre ha estat molt limitada)

El millor de tot, és que en aquest nivell, pots anar tocant les cançons sense ni assajar-les… més o menys te’n pots sortir, i fins i tot fer alguna cançó ratllant la perfecció… cosa que em fa pensar, que realment és un nivell molt fàcil… xD
Tot i així, i coneixent-me… estic molt orgullós de la meva coordinació de dits+ritme musical. Això sí, de tan en tan em desconcentro, i durant un breu període de temps, no encerta ni una trista nota…

Per cert, i unint els dos temes. Avui em portaran una televisió “nova” al piset. El Gerard s’ha canviat la tele, i la seva l’anaven a tirar, la posaré al pis, i quan necessiti algun moment de soledat, hi podrem anar jugar a la wii, o a veure la TV… i potser el Juan me’n porta una altra!!! uoooooooo!

Per cert, us deixo la llista de cançons del Guitar Hero III: Legends of Rock, a veure si en coneixeu alguna (ordenat per nivells):

1- Starting Out Small
“Slow Ride” – Foghat
“Talk Dirty to Me” – Poison
“Hit Me with Your Best Shot” – Pat Benatar
“Story of My Life” – Social Distortion
“Rock and Roll All Nite” – Kiss
“Sabotage” – Beastie Boys

2- Your First Real Gig
“Mississippi Queen” – Mountain
“School’s Out” – Alice Cooper
“Sunshine of Your Love” – Cream
“Barracuda” – Heart
“Guitar Battle vs. Tom Morello”
“Bulls on Parade” – Rage Against the Machine
“Reptilia – The Strokes

3- Making The Video
“When You Were Young” – The Killers
“Miss Murder” – AFI
“The Seeker” – The Who
“Lay Down” – Priestess
“Paint It, Black” – The Rolling Stones
“Suck My Kiss- Red Hot Chili Peppers

4- European Invasion
“Paranoid” – Black Sabbath
“Anarchy in the U.K.” – Sex Pistols
“Kool Thing” – Sonic Youth
“My Name Is Jonas” – Weezer
“Even Flow” – Pearl Jam
“Cities on Flame with Rock & Roll” – Blue Oyster Cult

5- Big House Blues
“Holiday in Cambodia” – Dead Kennedys
“Rock You Like a Hurricane” – Scorpions
“Same Old Song and Dance” – Aerosmith
“La Grange” – ZZ Top
“Guitar Battle vs. Slash
“Welcome to the Jungle” – Guns N’ Roses
“Helicopter” – Bloc Party

6- The Hottest Band On Earth
“Black Magic Woman” – Santana
“Cherub Rock” – The Smashing Pumpkins
“Black Sunshine” – White Zombie
“The Metal” – Tenacious D
“Pride and Joy” – Stevie Ray Vaughan
“Monsters – Matchbook Romance

7- Live in Japan
“Before I Forget” – Slipknot
“Stricken” – Disturbed
“3’s & 7’s” – Queens of the Stone Age
“Knights of Cydonia” – Muse
“Cult of Personality” – Living Colour

8- Battle For Your Soul
“Raining Blood” – Slayer
“Cliffs of Dover” – Eric Johnson
“The Number of the Beast” – Iron Maiden
“One” – Metallica
“Guitar Battle vs. Lou” (The Devil Went Down to Georgia – Steve Ouimette, original song by Charlie Daniels)

– Pistes extres
“Avalancha” – Héroes del Silencio
“Can’t Be Saved” – Senses Fail
“Closer” – Lacuna Coil
“Don’t Hold Back” – The Sleeping
“Down ‘N Dirty” – LA Slum Lords
“F.C.P.R.E.M.I.X.” – The Fall of Troy
“Generation Rock” – Revolverheld
“Go That Far” – Bret Michaels Band
“Hier Kommt Alex” – Die Toten Hosen
“I’m in the Band” – The Hellacopters
“Impulse” – An Endless Sporadic
“In the Belly of a Shark” – Gallows
“In Love” – Scouts of St. Sebastian
“Mauvais Garçon” – Naast
“Metal Heavy Lady” – Lions
“Minus Celsius” – Backyard Babies
“My Curse” – Killswitch Engage
“Nothing for Me Here” – Dope
“Prayer of the Refugee” – Rise Against
“Radio Song” – Superbus
“Ruby” – Kaiser Chiefs
“She Bangs the Drums” – The Stone Roses
“Take This Life” – In Flames
“The Way It Ends” – Prototype asd
“Through the Fire and Flames” – DragonForce

Ahir vaig fer una altra bogeria de les meves… no em vaig poder resistir. Estava a Delft, amb l’Agnès, en una setmaneta de vacances que he destinat a visitar-la i a estar junts (que ja ens tocava). La nit es plantejava interessant, primer teníem un sopar amb tot de singaporesos a la seva residència, després una festa organitzada per uns estudiants de la residència del davant, i finalment… jo havia de veure el partit de la història del Barça de Bàsquet, Los Angeles Lakers – FC Barcelona (lo de Regal ho ometré, ok?).

El sopar amb singaporesos va ser un festival, al final s’hi va afegir mitja residència, i cada “comunitat” aportava algun menjar tradicional. Els singaporesos ens van delaitar amb menjar asiàtic de tot tipus, arròs amb curri i pollastre, nuddles (no sé com s’escriu :S), i un munt de coses que no sé descriure… els d’aquí vam aportar truita de patates, sangria “casolana” i pernil del país. Uns italians, van afegir-hi un plat de pasta brutal,, i entre tots vam celebrar l’aniversari d’una noia que no coneixia de res…

Total, després ens vam posar guapos, i cap a la festa Erasmus (o hauria de dir Orgasmus?). L’Agnès i jo no som gaire de sortir de nit, i l’ambient no era el propici… un local petit, ple de gent, tots fumant i bevent cervesa, amb música a tot drap, i ple de desconeguts per nosaltres… total, que vam decidir tornar cap a la residència a entretenir-nos amb altres coses.

Vam anar a dormir, i em vaig posar el despertador a 4 de la matinada. A les 4, el simpàtic despertador em va fer aixecar, i com un autòmat mig adormit em vaig dirigir a l’ordinador de l’Agnès. Vaig entrar a rojadirecta.org vaig cercar si feien el partit, vaig trobar 2 frikis que l’emetien per video-streaming, i som-hi a veure’l.

3 hores de bàsket de nivell mig-alt, amb un Barça hiper-motivat i uns Lakers amb constants rotacions de titular-suplents. S’ha de dir, que quan els titulars s’hi posaven, els Lakers marxaven de 15-20, però quan sortien els suplents el Barça passet a passet, i com qui no vol la cosa, anava retallant diferències baixant dels 10 punts. Amb un Juan Carlos Navarro inspiradíssim (34 punts i 7/13 en tirs de 3), un Lakovic molt efectiu, i un Ilyasova multiplicant-se en totes les facetes del joc, el Barça va donar la cara en una de les pistes més emblemàtiques de la NBA, i contra un dels equips més històrics. Fins i tot Fran Vázquez i Víctor Sada es van permetre el luxe d’alguna jugada espectacular amb alley-hoops inclosos (el de Sada, especialment espectacular!).

Aquelles 3 hores em van omplir d’orgull, el Barça només va perdre de 4 (104-108), i els espectadors dels Lakers van quedar gratament sorpresos d’un equip europeu capaç de plantar cara al sub-campió de la NBA. Pau Gasol (13) i Kobe Bryant (28) van brillar, però van haver de reconèixer que tan Navarro com el Barça, podrien competir amb qualsevol equip NBA. Per Gasol un partit especial, pels seguidors del Barça que el vam veure fer-se gran, un orgull més en un partit que guardaré molts i molts anys a la memòria i al meu cor.

Per cert, el dia següent van jugar contra els Los Angeles Clippers, i van perdre 109-114, en un altre partit meritori (però aquest ja no el vaig veure :p).

Estadístiques del partit FC Barcelona-Los Angeles Lakers
Estadístiques del partit FC Barcelona-Los Angeles Clippers

Font: NBA.com/Sport.es

Avui ens hem llevat com sempre a les 7 en punt. Tenim un dia ple d’activitats, i el volem començar ben d’hora. El primer que hem fet ha estat enviar el mail que l’Agnès el dia anterior no va poder enviar per caure rendida pel cansament. I sorpresa, no ho hem pogut fer! Resulta que la connexió que vam sol•licitar només era vàlida per una connexió, és a dir que havíem d’haver “gastat” l’hora d’una tirada… quin desastre!

University of London

Oblidem aquest petit incident i baixem a esmorzar. L’Agnès prova els Frosties, els seus cerals favorits, i quasi no se’ls pot ni acabar! Tenen gust d’Smacks!!! Quin fàstig!!! (hahaha). Jo segueixo alimentant-me a base de “cumberlan sausages” (salsitxes), bacon, i pa amb mantega i l’embotit que posen.

Fem el recorregut clàssic per anar a buscar el metro, i ens plantem a la parada de Russell Square. És la més propera al Brittish Museum, la nostra primera parada del dia. Tot caminant creueum la Bloomsbury Square en direcció a la London University. Un edifici alt en presideix el rectorat, segurament d’una de les universitats amb més prestigi de la ciutat.

Baixem per Gower Street i ens dirigim a la porta principal del British Museum. A l’entrar, l’Agnès queda fascinada per la cúpula que presideix la Great Court, la sala central del museu. Aquesta cúpula fou dissenyada per l’arquitecte Norman Foster i és espectacular.

British Museum

Per visitar el museu, seguim una visita ràpida que proposa la guia que tenim. Està preparada perquè duri 30 minuts, però la farem un xic més llarga, i així també podrem improvisar una mica. Comencem per la secció d’Egipte, i només entrar ens trobem una pedra Rossetta tan rodejada per japonesos que ni ens hi podem acostar.

Amenothep III

Allà veiem el més destacat de la secció egípcia del museu. Aquests anglesos són uns “manguis”, tenen quasi més coses de l’antic Egipte que el propi país. Ens sorprenen la quantitat d’estàtues d’un tal Amenothep III, i el perfecte estat de molts objectes representatius de déus, i reis d’uns temps en què Egipte era referent mundial tan en vida social, econòmica i cultural, com en històries paranoiques…

El Partenó

No contents amb l’expropiació al país del Nil, els anglesos també van furtar mig Panteó d’Atenes, sense comentaris. Ens hem quedat observant la façana una estona asseguts a un banc, i després hem seguit per les altres sales l’antiga Grècia, l’antiga Roma, i finalment hem acabat la nostra visita al British a la Biblioteca dels Reis. Un lloc de pel•lícula, preciós, i amb un aire de gentilesa de principis del segle XX digne del majestuós imperi britànic.

The King’s Library

Abans de marxar, no hem pogut evitar, tornar-nos a fixar amb la magnífica cúpula del British, ni de comprar un llapis per la mare de l’Agnès. Sortint d’allà, autobús (diria que el 91) i cap a l’església nova de Sant Pancràs. S’ha de dir que la nova església de Sant Pancras (St Pancras New Church) és bastant més maca exterior que interiorment. Interiorment la trobem molt moderna, i no acabava d’encaixar amb el seu exterior.

D’allà, hem seguit per Euston Rd fins a topar-nos amb la British Library, segons la guia un dels edificis més lletjos de la ciutat, i que a nosaltres no ens ha desagradat pas.

British Library

Si bé és cert, que exteriorment no és cap meravella, interiorment és una biblioteca espectacular, majestuosa, i plena de petits detallets que ens han fet passar una bona estona rodejats d’alguns dels llibres més famosos de la història.

El primer que ens ha sorprès han estat uns curiosos mobles per llegir dret, que per cert, ningú utilitzava. Són difícils de descriure, però vindria a ser com un llit incòmode, posat en una diagonal bastant vertical que et permet llegir dret sense cansar-te tan. I fixant-nos més en l’entorn, ens ha sorprès la gran quantitat de sofàs i seients individuals proveïts amb tauletes per anar-hi a treballar amb el portàtil. Però la bomba de la biblioteca ha estat un curiós sistema per veure aigua. Al costat d’una font molt discreta hi havia com una espècie de cucurutxos de paper que servien de got. El més curiós de tot, és que eren impermeables, i per tan no et mullaves la mà ni res, però a l’hora podies sentir el tacte amb l’aigua. Un invent digne del millor reciclador.

Interior, moble per lectors i exterior de la Biblioteca

Després d’haver fet totes les necessitats hagudes i per haver, hem baixat a un petita sala fosca on es guarden, a mode de tresor algun dels llibres més antics de la història. Però el que més ens ha agradat d’aquesta sala, “segurata” a part, ha estat una pantalla tàctil que et permetia fullejar els llibres més mítics de la història, com ara una de les primeres bíblies, partitures de Mozart, esbossos de Leonardo da Vinci o el manuscrit original d’Alícia al País de les Meravelles. I com no podia ser d’altra manera, hem deixat la British Library comprant un llapis, després d’haver passat una estona fullejant digitalment llibres increïbles.

St Pancras Railway Station

Sortint d’allà ens hem dirigit cap a l’estació de metro de King’s Cross, lloc dels fatídics atemptats del 7 de Juliol del 2005. Abans però quedem meravellats per l’estació de tren de Sant Pancrass, just entre la biblioteca i l’estació de Metro. Un gran edifici de color terrós presidit per una torre acabada en punxa i amb un rellotge en l’últim pis.

Des de King’s Cross hem agafat un autobús (73 o 88) cap al barri del Soho. D’allà hem buscat el carrer Carnaby Street, uns dels més famosos d’aquest barri tan comercial de la capital anglesa, i que té una certa retirada a Portal de l’Àngel.

King’s Cross

I després de recorre’ns tot el carrer i anar buscant algun lloc on dinar, ens hem decantat per un que havíem vist a la cantonada de Marlborough St amb Ramilies St un italià que feien un menú relativament econòmic. Es deia Caffè Uno (Argyll Street 5), i tenia un menú de dos plats per £7,95 (12€). De primer l’Agnès ha dinat una amanida de la casa (Insalata della casa) i jo pa d’all (Ciabattina con aglio e formaggio). El segon ha estat una mica més alimentici, l’Agnès s’ha cruspit una Pizza fiorentina (espinacs, ou i alguna cosa més) i jo un wrap (una espècie de Dürüm) de pollastre i bacon, però sense maionesa.

Carnaby Street

A la tarda, i sortint d’allà, passejada ràpida per Carnaby Street i metro cap al National History Musuem des de Picadilly Circus (Picadilly Line). Aquest cop hi anàvem bastant més d’hora, perquè no ens tornés a passar el mateix que la última vegada. A les 16 i poc ja érem dins del musem i ens fèiem les primeres fotos. I és que només entrar et trobes amb un esquelet de Dyplodocus d’uns 25 metres. I veient el dinosaure, m’han entrat unes ganes boges d’anar a la secció dels dinosaures com a bon ex-fan que en sóc.

Dyplodocus, crani d’Albertosaurus i Tuojiangosaurus

La galeria tenia un recorregut que et permetia veure una infinitat de restes fòssils dels rèptils més estudiats de la història. Un Triceratops de cos sencer, un Stegosaurus perfectament conservat, algun Velociraptor, i molts d’altres que ja ni recordo. Però la joia del museu és, com no podia ser de cap altra manera el Tyranosaurus Rex. Però no pas un esquelet, sinó un dinosaure animat a mida gairebé natural que feia les delícies dels més petits, i dels no tan petits.

Tyrannosaurus Rex, Velociraptor, niu de dinosaures

I després de tanta bèstia antiga, volíem alguna cosa més propera, i hem anat a parar a la secció dels mamífers. Allà, a part de tot d’animalons moníssim dissecats, el gran espectacle eren les reproduccions a mida natural de diferents mamífers. I la gran estrella per sobre de tots, era la reproducció d’una balena blava d’uns 30 metres. Però també hi havia girafes, elefants, dofins, taurons, i un munt de bèsties més.

Jo amb un peluix de Triceratops

D’allà hem sortit escopetejats cap a la secció de la Terra, ja eren dos quarts de sis, i el museu estava a punt de tancar. Amb prou feines, hem pogut veure una petita mostra d’aquesta galeria, quan per megafonia anunciaven que el museu tancava. Corre, corre, i vinga, quasi no hem vist res, una pena que en un futur viatge a Londres haurem de resoldre.

Sortint d’allà teníem la urgent missió de connectar-nos a Internet, l’Agnès encara no havia enviat cap mail a casa, i deurien estar un xic preocupats. Al final, i després d’agafar un autobús que ens acostés cap a l’estació de Earl’s Court, hem trobat un Internet Cafè, hem fet una connexió express de 7 minuts i l’Agnès ha pogut enviar el tan esperat mail a la seva família.

Ja era tardet, així que hem agafat el metro i cap a caseta. No teníem sopar, així que hem confiat que algun dels súper de propietaris paquistanesos ens solvantés la papereta. Després d’entrar a dos o tres, al final hem trobat una barra de pa de dubtosa qualitat que ens ha convençut.

A l’hotel, dos entrepans de pa amb tomàquet i embotit portat de Barcelona, i ha dormir que estem rebentats!

Després d’un primer dia un xic relaxat per recuperar-nos del viatge de la primera nit, avui ens enfrontem a un dia ple d’activitats improvisades sobre la marxa que faran d’aquest, un dels dies més actius del viatge.

Avui ens llevarem ben d’hora, a les 7 en punt del matí. L’objectiu és clar, anar a Buckingham a veure el canvi de guàrdia, volem ser dels primers en arribar i tenir un bon lloc per veure l’espectacle. Així que després de fer un esmorzar de traca i mocador, sortim ràpidament cap a l’autobús direcció el metro. En un obrir i tancar d’ulls ens plantem a Green Park, la parada més propera al Palau de la Reina, creuem un altre dels parcs més grans de Londres i ens plantem davant del majestuós edifici.

Buckingham Palace

Fem la volta a la plaça per tenir tots els angles possibles i ens acostem fins la reixa per fer les primeres fotos a la guàrdia reial. Després de veure com els guàrdies fan alguns passejos per estirar les cames, decidint seure per esperar al tan apreciat canvi. Però de sobte ens adonem que hi ha un cartell darrera la reixa que indica que el proper canvi de guàrdia serà l’endemà a les 11:30 del matí, i sense donar cap explicació de perquè no es farà avui.

Després d’aquest fracàs, improvisem una alternativa per passar el matí. Encara és prou d’hora, i ens queden moltes coses per fer. Decidim anar a veure el nou estadi de Wembley, remodelat recentment, i lloc on el Barça es proclamà campió de la seva primera Copa d’Europa.

St James Park

Tot marxant de Buckingham creuem el St James Park i allà veiem la primera munió d’esquirolets, ànecs, signes i tot de fauna diversa. Agafem el metro a Westminster, i aprofitem per fer alguna foto del Big Ben, ja que per culpa de la targeta, totes les que vam fer el primer dia les vam perdre.

La pròpia línia de Westminster ens deixa davant del magnífic estadi, que subjectat per un arc espectacular ens rep amb una majestuositat digna del que és, ha estat i serà un temple del futbol i de l’esport en general.

Jo envaït per la nostàlgia, i l’Agnès una mica feliç per una obra arquitectònica tan espectacular, l’admirem i en busquem les millors vistes. Ens fem alguna foto amb l’estàtua de Bobby Moore, capità de l’Anglaterra campiona del món de futbol el 1966 al propi estadi de Wembley, i marxem directes a Nothing Hill, la nostra propera parada.

Diferents vistes de l’estadi de Wembley

Baixem a la pròpia parada de Nothing Hill, i enfilem Pembridge Rd cap amunt per enllaçar amb l’inici del mític Portobello Road. El primer que ens trobem en aquest carrer és un espectacular Lamborghini Murciélago 2007 de color blanc, que ens recorda ràpidament que estem en un dels barris més elitistes de la ciutat.

Portobello Road és un bullici de gent i de negocis al carrer. “Per sort” no hi hem anat en dia de mercat i hi podem passejar tranquil•lament. Per contra, probablement ens haurem perdut un dels grans encants d’aquest bonic racó de la ciutat.

Portobello Road i tot el seu encant

Mel Alemany d’Os de Balaguer

Tot passejant topem amb la “famosa” botiga “Garcia, Foods & Wines Of Spain”, on a part de trobar molts productes que ens resulten extremadament familiars, descobrim a l’aparador mel Alemany, d’Os de Balaguer, el poblet de la família de l’Agnès. I encara una mica encantats amb la botiga, i després de creuar la Westway A40 topem amb l’ambaixada espanyola a Londres.

Seguint per Portobello Rd, arribem al creuament amb Golborne Rd des d’on es veu l’horripilant Trellick Tower. Un bloc de pisos semblant a les caixes de mistos de Bellvitge dissenyada per l’arquitecte E. Goldfinger. Us sona aquest nom? Sí, oi? Resulta que al barri hi vivia un tal Ian Fleming. L’autor de James Bond era un enamorat del seu barri, fins que un tal Goldfinger va plantar-hi el seu monstruós edifici. A ell, li va dedicar tot un llibre del seu agent més famós.

Trellick Tower

Després d’acostar-nos a la torre per “admirar-la” amb tota la seva grandesa, ens decidim a anar a dinar a un restaurant marroquí situat al creuament de Portobello Rd amb Golbourne Rd. Allà, ens sorprèn el cambrer parlant un molt digne castellà, i ens explica que ell és originari de Tànger, i que fa set anys que viu a Londres. Demanem coucous i un tangine de pollastre amb sorpresa. La sorpresa és la quantitat de picant que hi porta… encara avui recordo que vaig acabar traient flames pels queixal com un drac de llegenda.

Li demanem a l’amic del bar quina és manera més senzilla d’anar centre en autobús, i ens recomana anar fins a Ladbroke Grove on trobarem autobusos que ens acostaran al nostre nou destí, la plaça Kensington Square i l’església de St Mary Abbot. Agafem el 52, que ens portarà a Kensington Court Gardens, des d’allà passejarem en direcció a l’església de St Mary Abbot passant per Kensington Square.

St Mary Abbot

Després de visitar l’església de St Mary Abbot, i no deixar propina… ens dirigim a veure el Town Hall, és a dir l’edifici de l’administració del districte de Kensington. Segons la guia, és un edifici magnífic i digne de veure, però nosaltres no li veiem la bellesa per enlloc i preferim veure i fer fotos de les casetes dels carrers del voltant.

A Kensington High St hem agafat l’autobús 328 cap a Fulham St. Concretament hem baixat davant d’una bonica església, “The Chapel”, i des d’allà hem pres direcció cap a Stamford Bridge, l’estadi del Chelsea.

Stamford Bridge

Després de fer-hi la volta de rigor, i unes quantes fotos, tornem a agafar un autobús (14) que ens portarà cap al Museu d’Història Natural. Baixem a la plaça que crea el creuament de Old Brompton Rd amb Harrington Rd, i des d’allà anem xino-xano cap al gran Museu. L’edifici ens sorprèn per la seva immensitat, i bellesa. Recorda a un palau de temps immemorials, i tot badant ens acostem a l’entrada, fins que un guàrdia en atura i ens diu que el museu està tancant. Són les 17:45, i ja no hi deixen accedir ningú.

Natural History Museum

En fem algunes fotos i ens dirigim al museu del costat, el Victoria & Albert Museum. Al que, evidentment, tampoc podem accedir ja que tanquen a la mateixa hora. Des d’allà agafem de nou el 14 perquè ens acosti a Harrods, que està a 300 metres… hahaha

A Harrods, veiem una de les coses més impressionants de Londres. Una quantitat infesta de cotxes de luxe, i una altra gran quantitat de dones musulmanes, tapades fins la medul•la, i de grandíssim poder adquisitiu.

Harrods

A Harrods, i com no podia ser d’una altra manera, hi fem una compra. Però no pas cap compra tradicional, sinó una de molt especial. La samarreta del Liverpool, el meu equip preferit de la Premier League. Per sort, m’he pogut comprar la talla gran de nen que és una mica més econòmica, i només m’hi he deixat uns £35 (53€).

Sortim dels grans i espectaculars magatzems i seguim quedant impressionats per la gran quantitat de cotxes de luxe. Estem veient un Bugatti Veyron vermell… el cotxe comercial més car del moment (1,2 milions d’€)… tot un espectacle!

Però ràpidament ens oblidem del luxe que mai podrem gaudir, i ens dirigim cap a Hyde Park. Allà veiem l’estany Serpentine de Hyde Park, ple d’aneguets i cignes preciosos. Ens ajaiem a la gespa i fem una sessió de fotos del Roger i la seva nova samarreta… que xul•la!!! Passejant per Hyde Park veiem una de les postes de sol més maques que hem vist mai. La gent jugant a futbol, a vòlei, passejant, corrent i el sol amagant-se darrere dels arbres del parc més emblemàtic de la ciutat, una imatge de somni.

Hyde Park, tot un luxe al centre d’una gran ciutat

Sortint per una de les portes centrals que donen a Park Lane agafem de nou un autobús que ens acostarà a Earl’s Court. Aquest cop és el 414, que en poc més de 40 minuts ens deixa a una estació de la Picadilly Line, la nostra. Directes a Boston Manor, on agafem l’E8 per baixar davant del Martins. Allà, i en un súper proper comprem una barra de pa per fer-nos entrepans a l’habitació. És pa axicletat, però és l’únic que hem trobat.

A l’hotel, i per desesperació, paguem Internet per poder enviar algun mail a casa. £4 per una hora (6€), quina estafa!!! Entre connectar-nos i no connectar-nos, i descarregar les fotos a l’ordinador, nos fos cas que les perdéssim, algú s’adorm i no pot enviar el mail a la família. Per cert, a recepció ens prometen que l’hora d’internet pot ser fraccionada, així que no ens preocupem del tema del mail, l’endemà al matí ja l’enviarem!

Apa, bona nit!

Avui ens hem llevat bastant tard, tenint en compte que estem de vacances. Eren prop de les 10 quan hem baixat a esmorzar, i encara teníem signes de cansament evidents de la duresa de la nit anterior.

Per sort, ens esperava un esmorzar d’hotel com Déu mana… i més si és un hotel de 4 estrelles, com és el cas. Bufet lliure, ple de marranades angleses i continentals; beaked beans, cumberland sausages, tomàquets fregits, fish arrebossat, brittish sausages, “pa de pagès” (un intent barat), llesques de pa “Bimbo”, embotit, formatge, fruita, cereals, pastes de forn, suc de taronja, cafè aigualit, i algunes coses més que ja no recordo.

Ens hem posat les botes a base de torrades de pa de pagès amb embotit i melmelada, respectivament. I quan ja ens hem sentit prou tips, hem pujat a l’habitació per preparar-nos pel primer dia a terres llunyanes.

Després de preparar les motxilles amb cangurs, càmera de fotos, paraigües, diners i roba d’abric, hem baixat a recepció a preguntar quina era la manera més senzilla d’arribar al centre de Londres, i on havíem de comprar les targetes de transport. La recepcionista molt simpàtica, ens ha indicat que tombant a l’esquerra creuant un pont trobaríem en “Martins”, i allà podríem comprar l’Oyster Card setmanal i integrada a 4 zones, que ens permetria moure’ns per tot Londres amb qualsevol transport públic sense problemes. I que davant, trobaríem una parada d’autobús, i que podíem agafar l’E8 que ens acostaria a la parada de metro de Boston Manor de la Picadilly Line que ens portaria al centre de la ciutat.

Després de pagar rigorosament els £33,20 per cada targeta de transport, hem agafat l’E8 per anar a buscar el Metro. Hem mirat el mapa annex a la parada i hem vist que a la tercera parada havíem de baixar… i això hem fet. Amb la sorpresa, de que no hi havia parada de metro. Hem decidit seguir caminant per on anava l’autobús, i després de camines uns 15 minutets hem trobat la parada de Metro. Resulta que al mapa, indica les principals parades, i a sota hi ha un numeret amb la quantitat de parades minoritàries que fa entre les principals… hehehe

Finalment, aconseguim agafar el metro, meravellats per la tecnologia RFID de la targeta Oyster Card, que és recarregable, i molt senzilla d’utilitzar, ja que només l’has d’acostar a la màquina per a què la validi.

El nostre destí és el Covent Garden, i per sort la nostra línia hi va directament… això si, triga un 35 minuts en arribar-hi. A l’arribar-hi hem vist el bonic mercat cobert ple de botiguetes encantadores, amb terrasses i tot de llocs on saciar la set de consum de tot humà. S’hi barregen londinencs de tota la vida i turistes que ho visiten en massa com a gran atracció turística. Nosaltres ens hi hem encantat observant un grup de joves músics de corda que toquen peces de Beethoven de manera molt divertida mentre amenitzen una de les terrasses inferiors.

D’allà ens hem dirigit a Trafalgar Square, una gran plaça amb un monument semblant a Colon, presidida per la National Gallery, la nostra següent parada. Hem vist quadres de Manet, Monet, Velázquez i molta més gent que ja no recordem, i el millor de tot és que el museu és gratuït, com tots els de Londres. De fet, la idea, és que deixis diners a l’entrada a voluntat del visitant… però quan s’és visitant català, poques vegades es fa.

Al sortir, hem intentat veure l’església annexa de St Martin-in-the-Fields, però estava en obres, i ens hagut de conformar amb la lamentable imatge de la tela que en cobreix la façana. Després de la petita decepció ens hem dirigit cap a Parliament Square, des d’on hem vist l’edifici del Parlament Britànic, el Big Ben i la Jewel Tower. I pel camí, i quasi sense voler-ho hem vist Downing Street, que per cert, també estava en obres.

Comença a ser tard, i hem decidit anar a fer un mos. Ens endinsem pels carrerons de darrera la plaça del Parlament, i trobem un lloc on fan entrepans a mida. Tenen tots els ingredients al mostrador, i tu esculls els que vols, i ells et fan un entrepà amb una espècie de pa de xapata torradet al moment.

Després de triar les coses que més ens sonaven, i de demanar que no ens posin cap mena de salsa, hem sortit d’allà buscant on anar a menjar-nos l’entrepà. I just sortir, ens hem topat amb Scotland Yard. La nova seu de la policia més famosa del món. I curiosament davant de l’edifici hi ha uns jardinets amb gent dinant estirada a la gespa, així que no hem trigat gaire a afegir-nos-hi.

Després de menjar-nos un entrepà de pernil dolç, tomàquet i basil, i un de xoriço i formatge, respectivament, hem descansat una miqueta tirats a la gespa… quin plaer! Fa bon dia, i no gaire fresca, la gespa no està excessivament bruta, i a nosaltres ens sembla estar per uns moments al paradís.

Però no podem perdre temps. Així que ens hem activat de nou i passant per l’Abadia de Westminster i el costat de la Jewel Tower i la Victoria Tower, visitem els jardins d’aquesta última Torre. Des d’allà, hem creuat pel pont Lambeth Bridge, per tornar a enfilar l’altre costat del Tàmesis (Thames).

Allà hem vist l’exterior del Museum of Garden History, el primer museu dedicat als jardinets, tal com sona. I després de passejar-nos per la riba del Tàmesis hem arribat al County Hall, no sense deixar de fer fotos al Big Ben i al Parlament.

El London Eye L’única foto del primer dia

Allà ens hem emocionat molt, perquè hi estan fent un exposició d’Star Wars, i està plegat de pòsters del Yode i el Darth Vader i hi ha 4 figures a mida real de soldats de l’imperi. Després de fer una mica el friki i veure que l’exposició valia £16, hem decidit que ja la visitaríem un altre any .

Davant del County Hall hi ha el majestuós London Eye, una enorme sínia de 135 metres d’alçada que et permet veure unes magnífiques vistes de Londres a previ pagament de £15… que també hem deixat per un altre any.

I just en aquest precís moment, la targeta de memòria de la càmera de fotos ha decidit que s’espatllava i hem perdut les vora 70 fotos que havíem fet fins al moment. Després d’un gran “macàgun” i algun altre improperi, hem enfilat carrer avall cap a l’estació de Waterloo, per agafar el Metro i tornar d’hora a l’hotel, que encara estem cansats del caòtic viatge de la nit anterior

Allà, sense sopar, hem fet cap al llit… demà serà un altre dia, i l’hem d’aprofitar al màxim.

Avui l’Agnès i jo marxem cap a Londres de vacances… sisi, l’Agnès i jo! Sembla mentida, oi? Doncs no ho és, és ben real! Tenim un avió de Barcelona a Stansted a les 21:55 hora espanyola. L’aeroport està una mica lluny de Londres, i l’hotel també, però en direcció diametralment oposada, així que un cop arribem allà tindrem una bona odissea per arribar-hi… però temps al temps.

El vol, com no podia de ser d’altre manera, se’ns ha endarrerit 1 hora per problemes amb una tempesta sobre l’aeroport d’Stansted. Això ha fet que arribéssim a “Londres” a les 12 i poc de la nit, perdent la possibilitat d’agafar l’Stansted Express, un tren que ens havia d’acostar al centre de la capital Britànica que acabava el seu servei a les 12.

Just baixar de l’avió ens han fet agafar una espècie de metro per anar fins a la duana. Allà hem hagut de fer uns 20 minuts d’una cua multitudinària en forma d’embut, perquè una senyora es mig mirés els nostres passaports. Un cop superat aquest tràmit, cap a recollir les maletes falta gent. Ens han trigat una bona estona, però finalment han sortit sanes i salves. I amb la tonteria ja són la una de la matina (hora londinenca), i estem sense mitjà de transport per anar al centre de Londres. Seguint la multitud hem trobat uns autocars que surten cada 15 minuts, i que ens han costat £8 per persona (Terravision).

A la cua de l’autocar, i com no podia ser d’altre manera, un catalanet molt simpàtic ens ha ajudat a decidir a quina parada baixar (Liverpool St o Victoria). Després d’uns 50 minuts per les autopistes britàniques, hem arribat a Victoria Station… i ara què us preguntareu? Doncs nosaltres també!

Només baixar ens han ofert un “Cap”, un taxi privat que et porta allà on vulguis, pactant prèviament el preu. Però amb un atac d’intel•ligència, i racaneria hem decidit buscar-nos la vida a través dels nit-bus, quan no en teníem ni mapa ni cap altra referència.

Després de consultar els mapes de les parades d’autobús, hem decidit agafar-ne un que ens porti a Picadilly Circus. Allà teòricament passen tots els nit-bus de Londres, i per tan algun ens hauria d’aproximar a un hotel que exactament no sabíem ni on era (només en teníem la direcció). Un cop arribats a Picaddilly, vam trobar l’N36 que anava a Brentford, el barri del nostre hotel… ue!

Hem fet un parell de voltes abans de trobar la parada que anés en la direcció que ens interessava, però a l’hora de la veritat era la mateixa on havíem baixat. Finalment i a quarts de tres de la matinada hem pujat al nit-bus que ens havia de portar a la parada de metro més propera a l’hotel. Al pujar hem demanat al conductor que ens avisés quan arribéssim a Brentford… “Brentford? What’s that”, si si, aquesta ha estat la seva gran resposta. Com pot ser que en un conductor que té una parada a la seva línia que es diu Brentford, no sàpiga ni que existeix. La veritat és que ha estat bastant frustrant. Finalment, l’”autobusero” ens ha dit que baixéssim en una parada propera a Paddington, i nosaltres tot feliços cap avall.

Nombés baixar, hem mirat el mapa que hi ha a la parada d’autobús, i ens hem intentat orientar, però ha estat impossible. No s’assemblava de res als mapes que recordàvem de l’hotel, i hem començat a caminar sense gaire rumb. Per sort, si és que es pot dir així, hem trobat una parada de metro, Royal Oak. Però per desgràcia hem decobert que estàvem a anys llum de la parada més propera al nostre hotel (Boston Manor –veure mapa del Metro-).

Holiday Inn de Brentford

Hem començat a caminar desesperadament i sense un rumb gaire clar per uns carrers deserts de cotxes, persones i vida, a quarts de cinc de la matinada i espurnejant. Fins i tot, se’ns ha passat pel cap esperar a que obrissin el metro a les 5, però després d’un fluix estira i arronsa, la idea no ens va convèncer. Però com a vegades passa a la vida, va aparèixer el nostre salvador. Un taxi, si, el típic taxi londinenc maco i preciós que ens havia de portar a l’hotel. Només faltava que el taxista sabés on era, però això no ser cap inconvenient, ja que només ensenyant-li la direcció i el nom de l’hotel ens va dir que cap problema.

A tres quarts de cinc de la matinada i després de pagar una morterada de taxi (£33), hem entrat a l’habitació del nostre hotel, el Holiday Inn Brentford Lock. Ho hem aconseguit… estem rebentats, però ja som a Londres!!!

Feia temps que no “estàvem junts”, i ara que torna a haver-hi cert contacte entre nosaltres la liem de valent. Primer ens n’anem d’amagat a Port Aventura, després passem una tarda “comprant ulleres” als lavabos de la UPC i, finalment, acabem sopant “cuál pareja de enamorados” a un conegut restaurant italià del centre de Barcelona. (Oi que queda bé això del restaurant?).

Però si això fos tot, ens quedaríem immersos en la mediocritat, i això a tu i a mi no ens va. Així que sense pensar-nos-ho gaire ens enfresquem en decidir si marxem o no de vacances. Tot bé, d’una difusa idea meva de passar 3 o 4 dies al Pirineu aragonès. Però no contents amb la idea, i amb una ment ambiciosa, i alhora maliciosa, ens acabem decidint per marxar una setmana a l’estranger.

Comencem mirant destinacions poc turístiques, buscant només vols barats, l’hotel ja vindrà després. Però degut a la teva marxa a Berlín amb la family, la cosa queda sota la meva responsabilitat. I gràcies a la teva suggerència perspicaç, ens acabem decidint per agafar un dels paquets vacacionals oferts per eDreams.com. Després de mirar dates de vols, i totes les combinacions possibles l’elecció queda reduïda a Varsòvia, Budapest o Londres.

I amb un aire de bogeria, em decideixo a fer la reserva definitiva del viatge a la capital londinenca. Per què Londres? I per què no? Que tu ja hi has estat? Sí, però no amb mi… de fet amb mi a pocs llocs vas anar, i sempre m’ho tires encara… i no t’ho retrec, però ara ja no ho podràs fer. Perquè aquest, passi el que passi, serà un viatge inoblidable!

L’he cagat al triar l’hotel, que està a Cuenca (a uns 100km de distància!! :S). L’he cagat amb el vol d’anada, que fa que ens quedem sense transport per arribar a l’hotel… Però tot i això, ens en sortirem, ens ho passarem bé, i no mai deixarem de recordar el que haurem viscut junts!

No sé com acabarem tu i jo després d’aquest viatge, però el que tinc clar és que cap dels dos l’oblidarà. I això és el més important. Tinc inseguretat i certa incredulitat respecte al “nostre futur” però, potser val la pena gaudir el moment, i quan tornem de Londres, ja ens dedicarem a pensar qui som, què volem ser, i amb qui ho volem compartir.

Apa, properament més notícies sobre Londres!

Info Extra
Mapa de Google Maps:
Ah! i no us perdeu el mapa que m’he fet amb Google Maps
Llegenda
===================
Caseta: Hotel
Avionet: Aeroport
Trenet: Estació on arriba el tren des de l’aeroport
Metro: Estació més properaa l’Hotel (a 1 milla… sisi, sense comentaris… el proper viatge el tries tu)
Punts Blaus: Llocs d’interèsens
Xinxetes Vermelles/Verdes: Llocs d’interès esportiu/futbolístic!
Xinxetes Roses: Llocs de la premsa del cor
Xinxetes Grogues: Edificis arquitectònicament interessants
Xinxetes Blau Marieta: Lloc imprescindible on fer-nos una foto!

L’Hotel: Holiday Inn Brentford Lock 4* http://www.holidayinnbrentford.co.uk
Els Vols:
14-08 de El Prat (BCN), Barcelona 21:55 a Stansted (STN), Londres 23:15 Easyjet U23034
21-08 de Stansted (STN), Londres 17:55 a El Prat (BCN), Barcelona 21:15 Easyjet U23033