Llegeixo, sorprès, algunes fonts que diuen que la plantilla del Barça, després de saber la desgraciada notícia de la mort de Dani Jarque, va demanar, primer, la suspensió del partit amb el Chivas de Guadalajara, i després la possibilitat de realitzar un minut de silenci.

La primera proposta va ser rebutjada, hi havia massa ingressos en joc, i la vida d’una persona no val 1 o 2 milions d’€… no faré gaires comentaris, tot i que ho puc a arribar entendre.

La meva sorpresa, ve arran de la resposta a la segona proposta. Resulta que l’organització també ho va rebutjar, aquest cop perquè resulta que als Estats Units els minuts estan reservat per ocasions molt especials… i aquí sí que hi faré comentaris. Si aquesta no és una ocasió especial, no sé quan ho serà. Hi havia molts companys de professió al terreny de joc, hi ha algun bon amic, i en qualsevol cas, un fet així no es pot passar per alt.

Davant la negativa, els jugadors del Barça van recórrer a fer un cercle entre ells abans de l’inici del partit per dedicar-li uns breus pensaments. Un detall petit per retre homenatge i dol més que merescut.

Em repateja la hipocresia americana, i en cert punt la dels milions (que probablement sigui del Barça).

Dani Jarque no t’oblidarem!

No en sé el per què, ni el com, ni em puc explicar gaire, perquè la lògica en aquets casos s’escapa de les meves mans. Però dimecres, després de guanyar la nostra tercera Champions, al meu cap es va dibuixar la silueta d’una noia, vestia de blaugrana, estreta de cintura, més ampla de pit i amb els brassos en forma de fallera, mirant-me seductorament… l’hagués abraçat, petonejat i estimat… fins que jo mateix em vaig adonar que l’èxtasi em provocava deliris i al·lucinacions. I és que l’alegria i bogeria desenfrendada que provoca aquest Barça desafia totes les lleis de la lògica.
No vaig plorar ni una gota durant les tres hores que vaig ser a l’Olimpico di Roma, ni en les divuit del viatge de tornada, en canvi ahir al Camp Nou, me’n vaig fer un fart durant les quatre hores de la celebració. A cada moment, se’m feia un nus a la gola, se’m congestionava el nas, i se m’omplien les galtes de llàgrimes d’emoció, alegria, esgotament, i un llarg etcètera de sentiments que se’m van anar barrejant durant aquest llarg viatge de tornada de la Ciutat Eterna.
El viatge s’ha fet dur i pesat, però amb aquestes companyies tot es fa més passatger. Cada cop que tancava els ulls somiava que l’acariciava, que la tenia amb mi, que era meva… però a cada frenada de l’autocar obria el ulls, mirava al meu voltant, i m’adonava que tot seguia sent com abans… ella no hi era, però la seguia sentint meva.
Al Camp Nou, potser em vaig adonar que res era el que semblava, que tot era més fàcil. Senzillament érem campions, havíem fet història, havíem tornat a casa, i que tot aniria tornant a la normalitat. Cadascú se n’aniria a casa seva, ella al seu nou piset proper al Camp Nou, i jo esperant poder tornar a viure uns dies tan especials…

Primer va ser París, ara Roma, i demà ves a saber… però signaria ara mateix que tots els dies, mesos, anys… fossin com aquests.

L’ambient de la final va ser espectacular! En les hores prèvies i als voltants de Mestalla les dues aficions barrejades, corejant els seus càntics i donant-se ànims mutus.
Però on veritablement va ser espectacular va ser a dins del camp; ells ens guanyaven per golejada, en una proporció d’un 70 a 30 (com es nota que Villar és basc i de l’Athletic), però el comportament va ser exemplar! Les dues aficions a mort amb el seu equip de principi a fi, i al final rendides l’una amb l’altra.
Tot comença amb el canvi de Xavi, on tot (si, si, tot Mestalla) es posa d’empeu per ovacionar el millor del partit. I tot acaba amb l’afició del Barça corejant “Athletic, Athletic” en senyal d’agraïment, admiració i tol·lerància.
I en la celebració apareixen Xavi i Puyol, el primer amb una bandera blanc i vermella i el segon amb l’”ikurrinya”, per fer la volta d’honor davant la grada basca. I després, una altra sonora ovació que s’emporta tot el Barça al recollir i mostrar la Copa; de nou amb tot el Gol Sud (on hi havia la gran majoria d’afició bilbaina) d’empeus i aplaudint, rendits i admirats, a un Barça que practica un futbol celestial.

I és que el Barça ahir va ser molt Barça. Com ja es preveia, uns van jugar amb cap i els altres amb el cor. Uns revestits d’una tècnica prodigiosa, d’un primer toc capaç de desconcentrar el millor dels “trileros”, i els altres amb un cor de lleó, ple de força, però buit de contingut. L’equip va controlar el partit de principi a fi, i només en un atac de passió als minuts 8 i 9 amb un xut ajustat, i el gol a la sortida del córner provocat pel primer xut, van permetre a l’Athletic desconcentrar un equip que fa història en cada partit que juga.
Després del gol de Toquero, setge a la porteria de Gorka, però amb dificultats per rematar la feina. Fins que apareix Touré, que venint des de la defensa, i amb un jugada emulant al lesionat Iniesta, trenca la defensa, i xuta ras i sec ajustat al pal per igualar el partit.
A partir d’aquell moment l’Athletic es desinfla del tot, el Barça es fa encara més amo i senyor del partit, i només falta un altre espurna de qualitat per acabar de desequilibrar un partit històric. Messi al 55, recull un refús a l’interior de l’àrea, se la prepara, i deixa a contrapeu a Gorka amb un xut sec des del punt de penal. Dos minuts després Bojan sentencia en la seva Copa (i la de Pinto), amb un gol de tiralínies, en què acaba ajustant la pilota amb una rosca perfecte que pica a la base del pal abans d’entrar.
I al 64 l’apoteosi de l’excel·lència, la mestria i la qualitat de l’MVP de la Final. Xavi fa el quart amb un llençament de falta d’autèntic crack que entra per l’escaire de la porteria de Gorka, sentenciant una final que passarà a la història pel respecte, la tol·lerància i el futbol que s’hi van veure.
Les Gabarres hauran d’esperar, però està clar que amb una afició així no trigaran en sortir a passejar per les ries de Bilbao.

Sorprenent! Que fàcil que és parlar-ne ara que ja s’ha donat a conèixer, oi? Però és que precisament per això que el conec. Fa anys que segueixo més aviat poc el Barça B, com a molt el resultat i poc més, així que no el vaig poder veure madurar. L’he vist ja amb el primer equip, i m’ha sorprès gratíssimament!

És un pivot defensiu dels que ara en diuen “moderns”; és a dir un jugador rocós, fort, amb bon joc aeri, i més destructor que creador. Però entre Busquets i aquests pivots “moderns” hi ha una gran diferència, i és que ell s’ha criat al Barça, i això és sinònim de qualitat, sinònim de toc, sinònim de visió de joc, sinònim de portar una samarreta que et pressiona, però que a l’hora dóna prestigi.

El plus de qualitat de Busquets li dóna aquesta gran simbiosi entre el 4 clàssic del Dream Team (el Guardola de torn), i els nous pivots defensius que dominen els mig del camp actuals (Yayá Touré -Barça-, Mascherano -Liverpool-, Carrick -ManUtd-, Essien -Chelsea-, Vieira -Juventus-, i un llarg etcètera), fent-los un jugador únic per les seves característiques. I el millor de tot és que és molt jove, i té molt camí per recórrer.

Donem-li temps! Serà un grandíssim jugador!

Fitxa personal
Nom complet: Sergio Busquets Burgos
Data de naixement: 16 de juliol de 1988 (1988-07-16)
Lloc de naixement: Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya
Alçada: 1,89 m
Pes: 70 kg

Enllaços
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sergi_Busquets_i_Burgos
http://www.fcbarcelona.com/web/catala/futbol/temporada_08-09/plantilla/jugadors/busquets.html

Per veure el Barça a la ciutat de Rotterdam, el millor que podeu fer és anar al O’Sheas Irish Pub amb web: www.osheas.nl. A la web hi podeu trobar la llista de retrasnmissions diàries… molt útil!!
Jo hi vaig anar a veure un Athletic C-Barça, i tot va anar genial. No us perdeu les Basket Chips!! Boníssimes i amb tot tipus de salsa!

O’Sheas Irish Pub
Lijnbaan 37
3012 Rotterdam
Països Baixos

View Larger Map

Ahir vaig fer una altra bogeria de les meves… no em vaig poder resistir. Estava a Delft, amb l’Agnès, en una setmaneta de vacances que he destinat a visitar-la i a estar junts (que ja ens tocava). La nit es plantejava interessant, primer teníem un sopar amb tot de singaporesos a la seva residència, després una festa organitzada per uns estudiants de la residència del davant, i finalment… jo havia de veure el partit de la història del Barça de Bàsquet, Los Angeles Lakers – FC Barcelona (lo de Regal ho ometré, ok?).

El sopar amb singaporesos va ser un festival, al final s’hi va afegir mitja residència, i cada “comunitat” aportava algun menjar tradicional. Els singaporesos ens van delaitar amb menjar asiàtic de tot tipus, arròs amb curri i pollastre, nuddles (no sé com s’escriu :S), i un munt de coses que no sé descriure… els d’aquí vam aportar truita de patates, sangria “casolana” i pernil del país. Uns italians, van afegir-hi un plat de pasta brutal,, i entre tots vam celebrar l’aniversari d’una noia que no coneixia de res…

Total, després ens vam posar guapos, i cap a la festa Erasmus (o hauria de dir Orgasmus?). L’Agnès i jo no som gaire de sortir de nit, i l’ambient no era el propici… un local petit, ple de gent, tots fumant i bevent cervesa, amb música a tot drap, i ple de desconeguts per nosaltres… total, que vam decidir tornar cap a la residència a entretenir-nos amb altres coses.

Vam anar a dormir, i em vaig posar el despertador a 4 de la matinada. A les 4, el simpàtic despertador em va fer aixecar, i com un autòmat mig adormit em vaig dirigir a l’ordinador de l’Agnès. Vaig entrar a rojadirecta.org vaig cercar si feien el partit, vaig trobar 2 frikis que l’emetien per video-streaming, i som-hi a veure’l.

3 hores de bàsket de nivell mig-alt, amb un Barça hiper-motivat i uns Lakers amb constants rotacions de titular-suplents. S’ha de dir, que quan els titulars s’hi posaven, els Lakers marxaven de 15-20, però quan sortien els suplents el Barça passet a passet, i com qui no vol la cosa, anava retallant diferències baixant dels 10 punts. Amb un Juan Carlos Navarro inspiradíssim (34 punts i 7/13 en tirs de 3), un Lakovic molt efectiu, i un Ilyasova multiplicant-se en totes les facetes del joc, el Barça va donar la cara en una de les pistes més emblemàtiques de la NBA, i contra un dels equips més històrics. Fins i tot Fran Vázquez i Víctor Sada es van permetre el luxe d’alguna jugada espectacular amb alley-hoops inclosos (el de Sada, especialment espectacular!).

Aquelles 3 hores em van omplir d’orgull, el Barça només va perdre de 4 (104-108), i els espectadors dels Lakers van quedar gratament sorpresos d’un equip europeu capaç de plantar cara al sub-campió de la NBA. Pau Gasol (13) i Kobe Bryant (28) van brillar, però van haver de reconèixer que tan Navarro com el Barça, podrien competir amb qualsevol equip NBA. Per Gasol un partit especial, pels seguidors del Barça que el vam veure fer-se gran, un orgull més en un partit que guardaré molts i molts anys a la memòria i al meu cor.

Per cert, el dia següent van jugar contra els Los Angeles Clippers, i van perdre 109-114, en un altre partit meritori (però aquest ja no el vaig veure :p).

Estadístiques del partit FC Barcelona-Los Angeles Lakers
Estadístiques del partit FC Barcelona-Los Angeles Clippers

Font: NBA.com/Sport.es

Des del seu fitxatge aquest noi no m’ha inspirat confiança. No sé per què, ni res, simplement desconfio que el valor pagat pel club (15 milions d’€) estigui en consonància al rendiment que pugui tenir.
De moment, l’hem vist poc o molt poc. A l’Arsenal, els pocs partits que el vaig veure, només en un em va cridar l’atenció; va ser la tornada dels quarts de final de la Champions League 2005/06 (la que va guanyar el Barça a París). Aquell partit Hleb va trencar tots els esquemes del Madrid, va jugar com mai, i va aconseguir, gràcies a un gol d’Henry, el passi a les semi-finals amb l’Arsenal.

Des de que és aquí l’únic que li he vist, és una tècnica de regat excel·lent. i poc més. I això em provoca molta por. De moment, la definició que li poso és clara: “Un regatejador sense res més”. Em fa la sensació que és capaç de regatejar atants defenses defenses com li posis davant, però que tan si arriba a la línia de fons (per centrar), com si es planta davant del porter (per rematar), no ho sabrà resoldre.

Espero equivocar-me i reconèixer-ho aquí mateix!

Em van fer un encàrreg, i aquí hi ha el resultat.
És un vídeo de poc més de 40 segons del partit de segona divisió anglesa entre el Watford i el Reading. Es produeix una jugada, l’àrbitre xiula, i el potrer va a fer el ervei de porteria, fins que misteriosament veu que l’àrbitre (instat per l’assistent) dóna gol! sí, sí, gol!!
Jo he hagut de mirar el vídeo 3 cops, i m’ha costat molt entendre-ho, vosaltres mateixos…

També us en deixo links directes, per si aquest no funcionés:
1a versió: http://www.dailymotion.com/video/x6tsva_watford-reading-no-goal_sport
2a versió: http://es.video.yahoo.com/watch/3556533/9840378
3a versió: http://www.dailymotion.com/video/x6u0ej_the-ghost-goal-watford-linesman-ref_sport
4a versió: http://www.blinkx.com/video/the-ghost-goal-watford-linesman-referee/X94RemhJK5dyrqwSe-h6_w
(En poso tantes versions, perquè estan prohibint emetre imatges del vídeo, i potser algun enllaç ja no funcionarà…)

I si algú domina l’anglès, aquí hi ha les declaracions de l’assistent (jo no l’he entès :p):
http://es.youtube.com/watch?v=edj4wBwePLU

Apa, ja podeu flipar!

pd. gràcies Gerard per fer-me buscar això… m’encanta fer el friki!

Dissabte a la nit ho vaig engegar tot a la merda, i després me’n vaig haver de penedir. La meva histèria em va trair, però el que acabava de veure, m’havia posat el cor a 100, i ple d’indignació.

El derbi Espanyol-Barça em va superar, i em va posar de mala llet. Els brètols van tornar a fer acta de presència, i per si fos poc, amb permís de les autoritats. Com pot ser que, envoltats de mossos antidisturbis, una colla de tòtils siguin capaços de llençar bengales a l’afició rival?

Que les entressin a l’estadi ho veig factible. A tots els partits que he anat durant la meva vida (i en són molts), he pogut entrar el que he volgut, utilitzant una mínima picardia. I si jo aconsegueixo passar les ampolles d’aigua amb tap (cosa prohibida absolutament!), aquests són capaços d’entrar el que faci falta.
De qui és o de qui no és la culpa no ho sé… és molt difícil de dir, però segur que es podia haver fet millor. Però igual que es podia haver fet millor, també es podria buscar la unitat a l’hora d’assumir tots la seva part de culpa, la que sigui, però tots en tenen.

Però tornem al tema. Els brètols em van posar els nervis a flor de pell, però els jugadors del Barça em van acabar de crispar. No pot ser que celebrin els gols amb l’afició que l’acabi de fer ben grossa, no pot ser! I no em valen les excuses de que els jugadors al camp, no són conscients de “tot” el que passa a les grades, perquè els de la banqueta, o els que s’escalfaven si que en van ser conscients, i ho podien haver dit i/o evitat! A part, de que no es para un partit perquè sí, i els de la banqueta, o qui sigui ho podria haver comentat, si és que no ho van fer.

No pot ser que jugadors com Henry o Eto’o, facin el que van fer dissabte. Un, ha estat el gran promotor de la campanya contra la violència i el racisme a Europa, i l’altre, a Espanya. Fins i tot Eto’o, amenaçant de marxar d’un camp de futbol per crits racistes… doncs senyors Eto’o i Henry, dissabte era el moment de marxar del camp en desacord a una grada, que presumia de ser blaugrana, provocant la vergonya de la resta d’aficionats que sentim aquests mateixos colors o la mateixa passió pel futbol en general.
Només apuntaré que alguns jugadors de l’Espanyol, van anar a demanar als seus seguidors que no envaïssin el terreny de joc com va estar a punt de passar. Això, és el que jo considero implicació contra la violència i el racisme, això és el que marca un club, i del bàndol blaugrana, per “molt més que un club” que som, no ho vaig veure! Només vaig veure el president emprenyat defensant-se d’acusacions bastant lamentables i incongruents.

De l’àrbitre, no hi entraré en excés. Va ser un partit complicat, i potser no va estar tot l’encertat que podria haver-ho estat, però tampoc crec que influís en el resultat final, ja que si es va equivocar, ho va fer més o menys a parts iguals.

Bé, esperem que tot això no es torni a repetir. Que els brètols s’oblidin del futbol i es dediquin a conrear fems. Que els jugadors no tornin a posar la pota com van fer dissabte. Que els presidents no es posin tan impertinents l’un amb l’altre. Que els àrbitres, i la Federació Espanyola, d’una vegada per totes, professionalitzin l’arbitratge, i el millorin tan com puguin. I que, d’una vegada per totes,puguem gaudir del futbol sense violència ni violents.

Doncs si, pintava que havia de ser divertit, i ho va ser.
El Barça va tornar a donar hores i hores de conversa i de preocupacions a tots. Ho vau veure?
Quin desastre! Quina poca il·lusió que genera l’equip, i quina poca efectivitat que tenen (o tenim, depèn del moment, i de amb qui ho parlis).
Defensivament, el nou equip m’agrada força menys en jugades a pilota aturada, que som un flam i sempre ens superen, hi ha un tio sol, o el que sigui. Aquesta nova tàctica de defensar aquests centres en zona no funciona, ni pinta que ho farà en un futur. No pot ser que cada corner, cada centrada, ens posin en un compromís, i mes si a l’equip i juguen Puyol Márquez, Piqué, Keita, Henry, i fins i tot Toure, que son alts i que van molt i molt be de cap.
De fet, ofensivament, les jugades a pilota aturada es veuen molt treballades, bons moviments i bones intencions. I fins i tot ahir, Màrquez va fer un gol en gran jugada “teòricament” assajada. Però fins i tot en altres ocasions, tot i que no va sortir tan be, es va posar la port al cos del rival.
Però a part d’això, ofensivament som bastant inoperants. Sempre es vol entrar amb la pilota dins la porteria, i no s’acaba de xutar ni a la de tres. I els pocs xuts llunyans que es fan, pocs van a porteria. Vegi’s xuts de Messi, Iniesta, Keita, nu d’Henry que va parar el porter, i algun que em dec deixar.
Sembla que en Pep els hi ha dit que xutin i ells xuten, però també sembla que ho facin sense gaire sentit, m’explico, quants xuts van fer henry, Eto’o i Messi?
Messi, 2 o 3, però podia haver xutat 10 cops ell sol, però no li dona la gana. Com va dir Maradona, si a part de regatejar, la passes o xutes mes o menys ràpid, probablement encara seria mes bon jugador!
Eto’o mig xut, i malament. El camerunès esta lent, fallon, i amb una falta de velocitat molt important. Si abans era una gasela, ara es un simple ximpanzé corrent d’arbre en arbre.
I Henry, un xut al primer o segon toc (l’únic, a part del gol de Xavi, i un d’Iniesta en contraatac, k va xutar desviat), un de lluny que va posar en problemes al porter, per què estava mal posat, i poc mes. Aquest… encara pensa amb la filla…

Per cert, i seguim amb Etoo, era dels que volia que es quedes, però si ha de seguir igual, mes val que el venem al mercat d’hivern per 30 o 40 milions d’€, i ens busquem un bon davanter centre..
I relacionat amb aquest tema… que cony li passa al Pep amb Bojan¿?¿? I lo de Sylvinho¿? si l’entrenador no confia en cap dels 2 laterals esquerra a la segona setmana de lliga, anem molt i molt malament!

Bé… com ja veieu, ni il·lusió, ni res de res…
Potser no es tan greu com ho pinto, però de moment no ho veig gens clar…

Nota: Impressions després del partit entre el Barça i l’Sporting de Portugal jugat ahir al Camp Nou amb resultat final de 3-1 (Márquez, Eto’o i Xavi)