Per què ens emociona tant Obama?
No ho entenc, de veritat que no ho entenc. Però no per Obama en sí, sinó perquè crec que tenir il·lusió d’una cosa que estava enfonsada és d’il·lusos. M’explico, quan un país, un club, una associació, o el que sigui, estan enfonsats moralment, econòmicament, tenen la identitat confusa i difusa, i no saben com expressar-la, no és bo agafar-se a la primera onada d’aire que passi. Les coses s’han de deixar madurar i veure com evolucionen. No vull pre-jutjar Obama ni la seva política, però no ens hi hem de deixar endur. El president sortint (George W. Bush) ha deixat el llistó molt baix, i l’altre candidat (John McCain) no ha sabut com treure’s de sobre l’ombra del propi president sortint.
El que em vinc a referir, és que aquesta situació ja l’he viscut un cop, i després me’n vaig penedir. Les eleccions del Barça del 2003 em van fer sentir unes emocions molt semblants a les que avui expressa molta gent, i al cap de poc, em vaig haver de penedir d’aquella il·lusió, d’aquella eufòria i d’aquella alegria (eren les primeres i últimes eleccions que guanyava l’opció que jo havia escollit). Els resultats van ser contundents, com els d’avui, però el desenllaç no va ser el que jo desitjava, i des de sempre me n’he penedit.
Donem temps a Obama, però no estem tan eufòrics. Els ianquis segueixen sent ianquis, i Obama no serà menys. Només esperem que no sigui tan talòs, pre-potent, extra-liberal-conservador, i impulsiu que el seu antecessor, el senyor George W. Bush.
Foto: cnn.com
Deixa un comentari