02/12/2007 – Dia de partit

Diumenge, ens llevem una mica més tard, no tenim cap obligació, i ho aprofitem per descansar una mica més. Tot i així, el matí el volem començar carregant les piles amb un bon esmorzar, i com sempre el problema és on esmorzar… Després de donar moltes voltes, acabem al costat del amteix Alberg, un cafè del propi Alberg que fa esmorzars bastant decents. Fan entrepants més o menys normals, acompanyats d’amanideta, també tenen xocolata desfeta i suc de taronja, més decent que l’espècie de llimonada del Subway. El que no acaben de dominar els anglesos és el cafè, i tot i que ja els conec i em demano un “macchiatto” (teòricament un espresso amb una miqueta de llet, vamos un tallat), no acaben d’entendre el concepte, i em porten un cafè dels seus… aigua amb tint de cafè i molt mal gust, amb una mica de llet… :S:S:S

Després d’esmorzar, anem a visitar la Metropolitan Cathedral, una catedral circular molt moderna que es troba a pocs minuts de l’alberg. Des d’allà, fem tot el Hope St fins a arribar a la Liverpool Cathedral. Una catedral immensa, imponent i interiorment molt maca. Arribar ens costa més de l’esperat, i és que fa un vent de por, que una mica més i ens envia alguns al cementiri que hi ha als voltants d’una bufada. Un cop dins, quedem meravellats per la immensitat de l’espai, però un recepcionista molt amable ens diu que no podem fer fotos que estan celebrant la missa matinal. Tampoc podem pujar a la torre de la catedral pel mateix motiu, així que girem cua i marxem cap a l’alberg a buscar les bosses. Des d’allà farem una passejada cap al St. George’s Hall, situat en una de les places més cèntriques de la ciutat. Feia un dia humit, i a estones plujós. Una d’aquestes estones va coincidir quan érem al carrer i amb tots els trastos a la mà, així que ràpidament vam buscar refugi. Primer vam provar d’entrar a la Walker Art Gallery, però ho vam veure tot massa snop, i vam acabar al World Museum que hi havia al costat.

A part de ser un museu prou entretingut com per perdre-hi una bona estona, hi havia guarda-roba gratuit, que ens va permetre deslliurar-nos de tot el pes que portàvem a sobre. Com a museu, és una espècie museu de la ciència i museu d’història natural tot bastant barrejat. Quan anàvem a sortir, ens vam trobar amb un fort xàfec, i vam optar per quedar-nos una estoneta al bar del museu a esperar que passés.

De seguida va parar, i vam poder empendre el camí cap a Anfield. Aquest cop, entràvem segur, teníem les entrades del partit, i la il·lusió de veure per dins un camp dels més mítics d’Europa. El taxi ens porta per uns carrers secundaris, adduint el trànsit, i tot i que no sabem si ens enreda gaire o no, no ens costa gaire més que el del dia anterior. Així que contents, i emocionats, sortim del Cab i ens disposem a fer la volta a l’estadi, per acabar entrant per la porta W de la Main Stand (la tribuna), tocant a The Kop. La volta exterior comença per la graderia Centenary, i hi trobem un petit “xiringuito” on venen el Programa del partit, una de les coses més típiques que fan els clubs anglesos, llàstima que val £3 (4,5€). Estem bastant obsessionats en trobar la famosa porta del “You’ll Never Walk Allone”, i finalment entre l’Anfield Road i la Main Stan, la trobem. Se’n diu la Shankly Gate, i està al costat del Hillsborough Memorial, en record des les 96 aficionats que van morir en un desgraciat accident de fa uns anys. Ens fem algunes fotos a la porta, i fins i tot, el Gerard, fa amistat amb un cavall d’una Bobby molt simpàtica després de veure’l una mica “sorprès” en veure l’animal. Finalment, i després de passar per la porta VIP de tribuna, arribem a la nostra porta, la W. Abans d’entrar, preguntem al porter si podem entrar-hi menjar (el dinar, bàsicament), ens diu que mentre no portem llaunes, ni res semblant, cap problema. Li expliquem que no, que només portem la roba del viatge i els regals pels familiars, i que marxem a la mitja part per culpa del vol. Quan es disposa a registrar-nos, comprova que li diem la veritat, i ens deixa passar sense registrar-nos, abans que fer-nos obrir les grans motxilles carregades fins la bandera de roba i altres complements que portem.

L’accés al camp és tot un espectacle. El torn giratori per accedir-hi és cutre, antic, petit, i al mig, hi ha el picador d’entrades, amagat en una guixeta diminuta. Li facilites l’entrada, te la trenca i te la torna dien-te que ja pots passar. El gran moment ha arribat, ja som a dins d’Anfield, i el primer que notem és que tot, absolutament tot, és molt i molt estret. Igual que el torn, i la guixeta del picador d’entrades, les escales, els accessos i tot, en general, és molt i molt petit. El més sorprenent és que a l’interior de l’estadi, a part dels típics bars als que estem acostumats aquí, hi ha cases d’apostes. Sí, sí! Tal com sona! L’empresa oficial col·laboradora amb el club (Ladbrokes), té petites “botigues” on es poden fer apostes sobre el partit. Qui marcarà primer, quin jugador, resultat a la mitja part, al final del partit, minut del primer gol, primer canvi, etc. tot el que et puguis imaginar!
Hi passem de llarg sense donar-hi gaire importància, i ràpidament sortim al camp. Com que no tenim ni idea d’on són els nostres seients, ens deixem assessorar per un porter, i ens envia encara més cap al gol, és a dir, entre la Main Stand (on ens trobem) i the Kop. Per no ser menys, els passadissos d’escales, i les files de seients, també són molt i molt estretes (per guanyar espai, suposo…). Però no en tenen prou amb això, els seients de la majoria de la Main Stan són de fusta, antics, plegables, plans i per tan, deuen ser bastant incòmodes. Per sort, just la nostra zona ja té seients nous, de plàstic i ambc erta forma per millorar la comoditat. Un cop arribats al lloc, descarreguem els trastos, i ens posem a fer fotos com uns bojos! El Gerard i la Laia se’n van a fer una visita per tota la tribuna, mentre el Panat i jo, vigilem les pertinences. Un cop tornen, ens fem les fotografies de rigor, amb la bufanda i la samarreta, amb l’estadi de fons, com a bons guiris. Un cop immortalitzat el moment, ens disposem a una de les coses més importants… el dinar! Si són quasi les tres i encara no hem dinat. Per dinar, tenim uns magnífics panecillos de leche (comprats en uns magatzems a sota la torre de Radio City al matí), que combinarem amb l’embotit que ha portat la Laia. Com no podia ser d’altra manera, l’embotit és chorizo ibérico de campionat, i un pamplonica que foten una pudor que flipes. Els nostres veins de seient, ens miren astorats, i estic convençut que fan més d’un comentari conyón amb tema.
Ben dinats, ens posem còmodes i ens preparem pel gran moment. S’acosta el moment més esperat del viatge, el “You’ll Never Walk Allone” cantat per tot l’estadi, i el partit. Que en definitiva és l’objectiu del viatge. A falta de pocs minuts per les 3 de la tarda, comença a sonar pels altaveus d’Anfield l’alineació del Bolton, seguida per la del Liverpool, i just acabar això, les primeres notes de la mítica cançó dels “Gerry & the Pacemakers”. Tot The Kop, nosaltres i la resta de l’estadi, agafa les seves bufandes i es posa a corejar el “You’ll Never Walk Allone”. Són 2 dels minuts més mítics que presencio en directe de la meva vida, i potser en directe, no li donc la importància que té. Fins i tot, ho trobo un xic menys “espectacular” del que esperava, però que a mesura que passa el temps, em vaig adonant que he assistit a una de les coses més històriques del món del futbol. Aquesta cançó, ressonant a Anfield, segurament serà una cosa difícil d’oblidar…
El partit no és gens lluit, però jugant el Liverpool, tampoc es pot esperar gaire cosa. Tot i així, hem d’agraïr que perdin el sorteig de camp, ja que d’aquesta manera ataquen a la porteria que tenim més a prop, la porteria de The Kop. Que al veure que perden el sorteig xiulen i protesten coms i hi hagués hagut un córner del rival; es diu que la segona part, sempre s’ha de jugar atacant a The Kop, perquè els seguidors xuclen la pilota cap a la porteria de l’equip rival.

El Liverpool, tot i no fer un gran partit, es mostra molt superior en tot moment. Als 17 minuts, una falta llançada per Gerrard la pentina Hyypiä i fa el primer gol dels reds. Després, alguna jugada interessant de Torres, molta lluita al mig del cmap, i una jugada increïble de Nicolas Anelka (si, sí, aquell que havia jugat al Madrid). El francès, aprofita un malentès entre Carragher i Pepe Reina, i sol davant de la porteria remata, amb l’interior, a la dreta de la porteria, provocant una forta ovació de tot Anfield. Que no va deixar en tot moment de recordar-li al francès l’ocasió fallada. A l’últim minut de la primera, una passada llarga i profunda de Gerrard, l’aprofita Fernando Torres, que amb un suau toc que supera Jaaskelainen (porter del Bolton) i fa el 2-0.
A la mitja part, ens preparem i iniciem el nostre retorn cap a casa. Ens quedem sense la segona part, però és que l’avió surt a les 17:45, i no podem perdre l’avió de retorn que l’endemà tots treballem. Sortim un xic moixos d’Anfield, però tot i així, hem vist dos gols, a la nostra porteria, hem sentit i cantat el You’ll Never Walk Allone, i ens hem pogut fer les fotos de rigor. Per cert, el partit acabarà 4-0, amb els gols a la segona meitat de Gerrard al 56 i de penal, i Babel al 86.
Agafem un taxi, que ens prota a l’aeroport, on busquem l’estàtua de John Lennon per fer-nos les darreres fotos del viatge, una botiga de souvenirs per proveir-nos dels últims regals, i uns serveis, on deixar la nostra emprenta a la ciutat del Beatles.
El vol de tornada surt amb uns minutets de retard, però tot i així a les 23 ja som a casa. On algun afamat, es compra una pizza per sopar i agafar energia per una setmana que serà molt dura després d’un cap de setmana tan i tan intens.