01/12/2007 – Els Beatles no eviten la decepció de no poder visitar Anfield

El dia següent ens llevem força d’hora, tot i les queixes del Panat. La idea és anar al Beatles Story, el museu dels Beatles, abans de fer el Magical Mistery Tour, que ens portarà pels llocs més emblemàtics que van marcar la vida dels quatre peluts. Sortint de l’Alberg, busquem algun lloc on esmorzar, acabem en un Subway amb un entrepà de dubtosa qualitat. Al museu hi anem xino-xano, i aprofitant el símil creuem el barri xinès. Un autèntic gueto de la comunitat xina, en què tot, fanals, noms de botigues, carrers, bústies, papereres i tot, absolutament tot està en xinès, o com a molt en els dos idiomes.
El museu és petitet, però et fan fer una volta considerable, i hi pots trobar tot el que et puguis imaginar i més dels Beatles. Amb l’entrada, et donen l’audioguia amb l’idioma que vulguis, l’agafem en castellà, i escoltem totes i cada una de les petites historietes que van fer dels Beatles el grup més gran de tots els temps. Amb el temps just, arrasem la botiga (sobretot jo), i ràpidament a l’oficina de turisme del costat, on apareix un noi rosset, un xic espigat, i bastant divertit, que es presenta com el nostre guia. El seguim i ens porta a un autocar una mica antic, i que no s’assembla de res al mític bus que surt a les fotos promocionals, groc i amb un arc de Sant Martí pintat als lateral… alguns ho agreixen…
El guia es presenta declarant-se fan dels reds, ens pregunta a tots els presents les nacionalitats. Japonesos, irlandesos, algun alemany, algun anglès, i dos grups de catalans!!! (que evidentment neguem la nacionalitat espanyola…). Després ens pregunta pels equips de futbol, algun del Manchester, algun del Liverpool, els “japos”, em sembla que no saben ni de què parlem, els catalans tots del Barça, i una pobre noia del Chelsea que serà objecte de totes les crítiques agudes i per haver. Un cop sap els equips de tothom, i abans de començar el tour, acaba amb la frase… “Nosaltres en tenim 5!” (Grrrrrrrrrrr).

Durant el viatge, visitem les cases de naixement dels quatre Beatles, el carrer Penny Lane, alguna escola, el mític parc d’Strawberry Fields, i intentem desxifrar el que explica el guia, però ens costa moltíssim, la seva velocitat i facilitat de paraula ens supera, i ni el més expert s’entera de quasi res. Les poques coses que s’entenen, són les reiterades bromes del guia referents al futbol benegloriant-se dels multiples triomfs del Liverpool. El Tour acaba al Pub The Cavern on es van fer famosos. Abans d’això preguntem al guia com anar a Anfield, i ens recomana que hi anem en taxi, que ens costarà igual que l’autobus, i és més ràpid. Visitem el Pub i quedem la mar de satisfets, hi ha guitarres i instruments de molts músics, tots signats, i posats rotllo museu. Alguns aprofitem per deixar-hi un record líquid…
Pillem un taxi, i corrents cap a Anfield, el mític estadi del Liverpool. A les 16 surt l’últim tour guiat per l’interior de l’estadi, i hi arribarem justos. Al arribar, ens diuen que l’últim tour sortia a les 15 (són les 15:15), i que ja no n’hi ha cap més fins dilluns, ja que l’endemà és dia de partit. Intentem forçar la situació explicant que som uns primos de Barcelona, que no podrem cap altre dia, i que si us plau, que si vol li mengeu cantant el You’ll Never Walk Allone… després de rebre l’enèssima negació, acabem decidint entrar al museu, un mal menor, que no compensarà el que ja no podrem veure, però que “menos da una piedra”. El museu, ple de copetes, d’història, d’ídols i records, ens permet conèixer més un club que la majoria coneixem més aviat poc. Evidentment, el més espectacular, és la vitrina amb 4 de les 5 Copes d’Europa, i una especial per la última guanyada a Istambul en aquella mítica i boja final. El que més ens agrada, és una sala amb un documental sobre la final, amb entrevistes, i imatges d’aquell dia memorable, que alguns vam viure en un pub irlandès del centre de Barcelona…
Després de la frustració, anem a la botiga a saciar la sed consumista. Qui més, qui menys es compra alguna cosa. I tornem a pillar un taxi cap a l’alberg. Ràpidament decidim marxar per l’evident perill d’apalanque generalitzat. És encara prou d’hora, i decidim anar al Cavern a prendre una birra (o succedani), però aquest cop entrem al The Cavern Club, i no al Pub. Aquest si que és l’original on van començar els Beatles i no l’altre… A la poca estona de ser-hi, un personatge força divertit, agafa micro i guitarra, i es posa cantar les cançons més conegudes del grup, fent que més d’un acabi cantant, o si més no taral·lejant les enganxoses lletres del grup. En especial, una grasseta de Northfolk (o una cosa així), que feia uns xiscles horribles que ressonaven pel petit local emmaonat. La nota curiosa, la posen una extravagant parella de la 3a edat, formada per un gal·lès i una borratxa desconeguda que va aparèixer per allà. El més curiós van ser els intents mutus de fotre’s mà l’un a l’altre, i el puntillo que portaven tots dos.
Una mica abans de les 8 sortim del Cavern Club per anar a sopar, tot fent temps per veure el Barça a les 21:00. Juga contra l’Espanyol, i esperem poder-lo veure en al pub o bar. Buscant el restaurant intentem preguntar a uns nois on fan el partit, i amb el meu magnífic anglès, aconsegueixo despistar-los… (no digueu mai “Put the Barça on TV?”… jajaja). Al final, acabem mig entenent-nos i ens diuen que hi ha un Sports Bar, on probablement el faran. Decidim anar-hi, i sopar allà, però al arribar ens trobem amb la sorpresa que no ens donaran sopar, encara ben bé no sabem perquè.
Al final, i resignats després de veure cues llarguíssimes a les dues pizzeries que trobem, acabem sopant al McDonald’s… el tema del menjar en aquell país no el tenen gaire ben resolt. Al McDonald’s a part de menjar saníssim, assistim a una gamberrada protagonitzada per deu nens de 13-14 anys, que entren a vacil·lar els dependents, fins que acaben sent expulsats del local davant l’atònita mira dels pocs clients que té el local. Després d’uns “magnífics” McNuggets, hamburgueses variades i patates fregides, anem al bar a veure el Barça. Arribem uns minuts abans, just per veure com al Madrid li van un gol, tot i que acaba guanyant per 3-1 contra un opbre Racing.
Al bar, ens sentim bastant maltractats, ja que en arribar veiem com hi ha gent sopant, i la guarra de la cambrera, tot i tenir una bona enculada (el vestidet vermell era de campionat), acaba de vacilar-nos al no venir ni a demanar. Finalment, acabem per apalancar-nos sense demanar res, i veure el Barça de gorra. El partit és bastant cutre, i acaben empatant a 1. Amb el pas del temps ens entra sed, i acabem demanant alguna coseta… la Laia Coca-cola aquosa… mmm… boníssima! jo aigua… ups! no tenen cap ampolla, i em serveixen aigua de l’aixeta bastant fastigosa (però per sort gratis…) i el Panat una birra, l’única beguda normal que tenen… el Gerard acaba per no prendre res veient l’èxit de les begudes dels altres. Després del partit, xino-xano cap a l’alberg i a dormir.

~ per El Rondinaire a 02/12/2007.