16/08/2007 – Primer fracàs a Buckingham i molt futbol!!!

Després d’un primer dia un xic relaxat per recuperar-nos del viatge de la primera nit, avui ens enfrontem a un dia ple d’activitats improvisades sobre la marxa que faran d’aquest, un dels dies més actius del viatge.

Avui ens llevarem ben d’hora, a les 7 en punt del matí. L’objectiu és clar, anar a Buckingham a veure el canvi de guàrdia, volem ser dels primers en arribar i tenir un bon lloc per veure l’espectacle. Així que després de fer un esmorzar de traca i mocador, sortim ràpidament cap a l’autobús direcció el metro. En un obrir i tancar d’ulls ens plantem a Green Park, la parada més propera al Palau de la Reina, creuem un altre dels parcs més grans de Londres i ens plantem davant del majestuós edifici.

Buckingham Palace

Fem la volta a la plaça per tenir tots els angles possibles i ens acostem fins la reixa per fer les primeres fotos a la guàrdia reial. Després de veure com els guàrdies fan alguns passejos per estirar les cames, decidint seure per esperar al tan apreciat canvi. Però de sobte ens adonem que hi ha un cartell darrera la reixa que indica que el proper canvi de guàrdia serà l’endemà a les 11:30 del matí, i sense donar cap explicació de perquè no es farà avui.

Després d’aquest fracàs, improvisem una alternativa per passar el matí. Encara és prou d’hora, i ens queden moltes coses per fer. Decidim anar a veure el nou estadi de Wembley, remodelat recentment, i lloc on el Barça es proclamà campió de la seva primera Copa d’Europa.

St James Park

Tot marxant de Buckingham creuem el St James Park i allà veiem la primera munió d’esquirolets, ànecs, signes i tot de fauna diversa. Agafem el metro a Westminster, i aprofitem per fer alguna foto del Big Ben, ja que per culpa de la targeta, totes les que vam fer el primer dia les vam perdre.

La pròpia línia de Westminster ens deixa davant del magnífic estadi, que subjectat per un arc espectacular ens rep amb una majestuositat digna del que és, ha estat i serà un temple del futbol i de l’esport en general.

Jo envaït per la nostàlgia, i l’Agnès una mica feliç per una obra arquitectònica tan espectacular, l’admirem i en busquem les millors vistes. Ens fem alguna foto amb l’estàtua de Bobby Moore, capità de l’Anglaterra campiona del món de futbol el 1966 al propi estadi de Wembley, i marxem directes a Nothing Hill, la nostra propera parada.

Diferents vistes de l’estadi de Wembley

Baixem a la pròpia parada de Nothing Hill, i enfilem Pembridge Rd cap amunt per enllaçar amb l’inici del mític Portobello Road. El primer que ens trobem en aquest carrer és un espectacular Lamborghini Murciélago 2007 de color blanc, que ens recorda ràpidament que estem en un dels barris més elitistes de la ciutat.

Portobello Road és un bullici de gent i de negocis al carrer. “Per sort” no hi hem anat en dia de mercat i hi podem passejar tranquil•lament. Per contra, probablement ens haurem perdut un dels grans encants d’aquest bonic racó de la ciutat.

Portobello Road i tot el seu encant

Mel Alemany d’Os de Balaguer

Tot passejant topem amb la “famosa” botiga “Garcia, Foods & Wines Of Spain”, on a part de trobar molts productes que ens resulten extremadament familiars, descobrim a l’aparador mel Alemany, d’Os de Balaguer, el poblet de la família de l’Agnès. I encara una mica encantats amb la botiga, i després de creuar la Westway A40 topem amb l’ambaixada espanyola a Londres.

Seguint per Portobello Rd, arribem al creuament amb Golborne Rd des d’on es veu l’horripilant Trellick Tower. Un bloc de pisos semblant a les caixes de mistos de Bellvitge dissenyada per l’arquitecte E. Goldfinger. Us sona aquest nom? Sí, oi? Resulta que al barri hi vivia un tal Ian Fleming. L’autor de James Bond era un enamorat del seu barri, fins que un tal Goldfinger va plantar-hi el seu monstruós edifici. A ell, li va dedicar tot un llibre del seu agent més famós.

Trellick Tower

Després d’acostar-nos a la torre per “admirar-la” amb tota la seva grandesa, ens decidim a anar a dinar a un restaurant marroquí situat al creuament de Portobello Rd amb Golbourne Rd. Allà, ens sorprèn el cambrer parlant un molt digne castellà, i ens explica que ell és originari de Tànger, i que fa set anys que viu a Londres. Demanem coucous i un tangine de pollastre amb sorpresa. La sorpresa és la quantitat de picant que hi porta… encara avui recordo que vaig acabar traient flames pels queixal com un drac de llegenda.

Li demanem a l’amic del bar quina és manera més senzilla d’anar centre en autobús, i ens recomana anar fins a Ladbroke Grove on trobarem autobusos que ens acostaran al nostre nou destí, la plaça Kensington Square i l’església de St Mary Abbot. Agafem el 52, que ens portarà a Kensington Court Gardens, des d’allà passejarem en direcció a l’església de St Mary Abbot passant per Kensington Square.

St Mary Abbot

Després de visitar l’església de St Mary Abbot, i no deixar propina… ens dirigim a veure el Town Hall, és a dir l’edifici de l’administració del districte de Kensington. Segons la guia, és un edifici magnífic i digne de veure, però nosaltres no li veiem la bellesa per enlloc i preferim veure i fer fotos de les casetes dels carrers del voltant.

A Kensington High St hem agafat l’autobús 328 cap a Fulham St. Concretament hem baixat davant d’una bonica església, “The Chapel”, i des d’allà hem pres direcció cap a Stamford Bridge, l’estadi del Chelsea.

Stamford Bridge

Després de fer-hi la volta de rigor, i unes quantes fotos, tornem a agafar un autobús (14) que ens portarà cap al Museu d’Història Natural. Baixem a la plaça que crea el creuament de Old Brompton Rd amb Harrington Rd, i des d’allà anem xino-xano cap al gran Museu. L’edifici ens sorprèn per la seva immensitat, i bellesa. Recorda a un palau de temps immemorials, i tot badant ens acostem a l’entrada, fins que un guàrdia en atura i ens diu que el museu està tancant. Són les 17:45, i ja no hi deixen accedir ningú.

Natural History Museum

En fem algunes fotos i ens dirigim al museu del costat, el Victoria & Albert Museum. Al que, evidentment, tampoc podem accedir ja que tanquen a la mateixa hora. Des d’allà agafem de nou el 14 perquè ens acosti a Harrods, que està a 300 metres… hahaha

A Harrods, veiem una de les coses més impressionants de Londres. Una quantitat infesta de cotxes de luxe, i una altra gran quantitat de dones musulmanes, tapades fins la medul•la, i de grandíssim poder adquisitiu.

Harrods

A Harrods, i com no podia ser d’una altra manera, hi fem una compra. Però no pas cap compra tradicional, sinó una de molt especial. La samarreta del Liverpool, el meu equip preferit de la Premier League. Per sort, m’he pogut comprar la talla gran de nen que és una mica més econòmica, i només m’hi he deixat uns £35 (53€).

Sortim dels grans i espectaculars magatzems i seguim quedant impressionats per la gran quantitat de cotxes de luxe. Estem veient un Bugatti Veyron vermell… el cotxe comercial més car del moment (1,2 milions d’€)… tot un espectacle!

Però ràpidament ens oblidem del luxe que mai podrem gaudir, i ens dirigim cap a Hyde Park. Allà veiem l’estany Serpentine de Hyde Park, ple d’aneguets i cignes preciosos. Ens ajaiem a la gespa i fem una sessió de fotos del Roger i la seva nova samarreta… que xul•la!!! Passejant per Hyde Park veiem una de les postes de sol més maques que hem vist mai. La gent jugant a futbol, a vòlei, passejant, corrent i el sol amagant-se darrere dels arbres del parc més emblemàtic de la ciutat, una imatge de somni.

Hyde Park, tot un luxe al centre d’una gran ciutat

Sortint per una de les portes centrals que donen a Park Lane agafem de nou un autobús que ens acostarà a Earl’s Court. Aquest cop és el 414, que en poc més de 40 minuts ens deixa a una estació de la Picadilly Line, la nostra. Directes a Boston Manor, on agafem l’E8 per baixar davant del Martins. Allà, i en un súper proper comprem una barra de pa per fer-nos entrepans a l’habitació. És pa axicletat, però és l’únic que hem trobat.

A l’hotel, i per desesperació, paguem Internet per poder enviar algun mail a casa. £4 per una hora (6€), quina estafa!!! Entre connectar-nos i no connectar-nos, i descarregar les fotos a l’ordinador, nos fos cas que les perdéssim, algú s’adorm i no pot enviar el mail a la família. Per cert, a recepció ens prometen que l’hora d’internet pot ser fraccionada, així que no ens preocupem del tema del mail, l’endemà al matí ja l’enviarem!

Apa, bona nit!

~ per El Rondinaire a 16/08/2007.