14/08/2007 – L’odissea del viatge cap a Londres

Avui l’Agnès i jo marxem cap a Londres de vacances… sisi, l’Agnès i jo! Sembla mentida, oi? Doncs no ho és, és ben real! Tenim un avió de Barcelona a Stansted a les 21:55 hora espanyola. L’aeroport està una mica lluny de Londres, i l’hotel també, però en direcció diametralment oposada, així que un cop arribem allà tindrem una bona odissea per arribar-hi… però temps al temps.

El vol, com no podia de ser d’altre manera, se’ns ha endarrerit 1 hora per problemes amb una tempesta sobre l’aeroport d’Stansted. Això ha fet que arribéssim a “Londres” a les 12 i poc de la nit, perdent la possibilitat d’agafar l’Stansted Express, un tren que ens havia d’acostar al centre de la capital Britànica que acabava el seu servei a les 12.

LONDRES – Mapa fet per mi dels llocs més interessants de la ciutat

Mostra un mapa més gran

Just baixar de l’avió ens han fet agafar una espècie de metro per anar fins a la duana. Allà hem hagut de fer uns 20 minuts d’una cua multitudinària en forma d’embut, perquè una senyora es mig mirés els nostres passaports. Un cop superat aquest tràmit, cap a recollir les maletes falta gent. Ens han trigat una bona estona, però finalment han sortit sanes i salves. I amb la tonteria ja són la una de la matina (hora londinenca), i estem sense mitjà de transport per anar al centre de Londres. Seguint la multitud hem trobat uns autocars que surten cada 15 minuts, i que ens han costat £8 per persona (Terravision).

A la cua de l’autocar, i com no podia ser d’altre manera, un catalanet molt simpàtic ens ha ajudat a decidir a quina parada baixar (Liverpool St o Victoria). Després d’uns 50 minuts per les autopistes britàniques, hem arribat a Victoria Station… i ara què us preguntareu? Doncs nosaltres també!

Només baixar ens han ofert un “Cap”, un taxi privat que et porta allà on vulguis, pactant prèviament el preu. Però amb un atac d’intel•ligència, i racaneria hem decidit buscar-nos la vida a través dels nit-bus, quan no en teníem ni mapa ni cap altra referència.

Després de consultar els mapes de les parades d’autobús, hem decidit agafar-ne un que ens porti a Picadilly Circus. Allà teòricament passen tots els nit-bus de Londres, i per tan algun ens hauria d’aproximar a un hotel que exactament no sabíem ni on era (només en teníem la direcció). Un cop arribats a Picaddilly, vam trobar l’N36 que anava a Brentford, el barri del nostre hotel… ue!

Hem fet un parell de voltes abans de trobar la parada que anés en la direcció que ens interessava, però a l’hora de la veritat era la mateixa on havíem baixat. Finalment i a quarts de tres de la matinada hem pujat al nit-bus que ens havia de portar a la parada de metro més propera a l’hotel. Al pujar hem demanat al conductor que ens avisés quan arribéssim a Brentford… “Brentford? What’s that”, si si, aquesta ha estat la seva gran resposta. Com pot ser que en un conductor que té una parada a la seva línia que es diu Brentford, no sàpiga ni que existeix. La veritat és que ha estat bastant frustrant. Finalment, l’”autobusero” ens ha dit que baixéssim en una parada propera a Paddington, i nosaltres tot feliços cap avall.

Nombés baixar, hem mirat el mapa que hi ha a la parada d’autobús, i ens hem intentat orientar, però ha estat impossible. No s’assemblava de res als mapes que recordàvem de l’hotel, i hem començat a caminar sense gaire rumb. Per sort, si és que es pot dir així, hem trobat una parada de metro, Royal Oak. Però per desgràcia hem decobert que estàvem a anys llum de la parada més propera al nostre hotel (Boston Manor –veure mapa del Metro-).

Holiday Inn de Brentford

Hem començat a caminar desesperadament i sense un rumb gaire clar per uns carrers deserts de cotxes, persones i vida, a quarts de cinc de la matinada i espurnejant. Fins i tot, se’ns ha passat pel cap esperar a que obrissin el metro a les 5, però després d’un fluix estira i arronsa, la idea no ens va convèncer. Però com a vegades passa a la vida, va aparèixer el nostre salvador. Un taxi, si, el típic taxi londinenc maco i preciós que ens havia de portar a l’hotel. Només faltava que el taxista sabés on era, però això no ser cap inconvenient, ja que només ensenyant-li la direcció i el nom de l’hotel ens va dir que cap problema.

A tres quarts de cinc de la matinada i després de pagar una morterada de taxi (£33), hem entrat a l’habitació del nostre hotel, el Holiday Inn Brentford Lock. Ho hem aconseguit… estem rebentats, però ja som a Londres!!!

~ per El Rondinaire a 15/08/2007.