Nyès, em llegeixes?
Hola trasto,
Cada cop n’estic més convençut, però em falta la prova definitiva. Oi que llegeixes el meu blog? Algun dia trobaré el vincle de connexió, entre les curioses visites que fa algú des de Barcelona, i la teva, simultània, connexió a Gmail.
Si realment em llegeixes, has de saber dues coses. La primera és que m’encanta que ho facis, i la segona… ai la segona… perquè no em dones un petit indici de que em vols veure, jo ja faré el que sigui per posar-me en contacte amb tu per quedar i passar una bona estona plegats… et dic el mateix que li vaig dir a l’Scarlett, quedem, sopem, parlem una estona, i després ja decidirem que fem amb les nostres vides.
Tot i que jo tinc bastant clar el que voldria refer… perquè aquest últim any i poc que porto sense tu, ha tingut coses molt bones, però majoritàriament he estat pres per la soledat, només salvada per la Laia i el Gerard, als quals els dec més del que em penso.
Per cert, i ja posat a ser cotilles recíprocs… jo també vaig mirant el teu llobosmeigos… però l’actualitzes menys que la meva Web del Barça… 
Bé, i si em llegeixes, què tal el cap de setmana? Vas anar a la Transsegre, sinó tinc malentès. Hi vas participar o només vas cotillejar/riure de la gent que es remullava sense parar?? És una de les tantes assignatures pendents que ens va quedar… i pot ser, de les més difícils de realitzar… però mai es pot dir mai!
Tan és així, que jo aquest cap de setmana me’n vaig anar a tirar en paracaigudes a Empuriabrava. Si, si, ho has llegit bé. Vaig fer el meu primer salt en paracaigudes. Una experiència curiosa, bonica i cara. Però que probablement, el meu escepticisme emocional va fer que no em semblés res de l’altre món. Em va deixar totalment indiferent… és cert que quan comences la caiguda lliure la cosa té la seva gràcia, que els paisatges que veus són espectaculars, i que la sensació és difícilment repetible, però tot i així no vaig passar gaire por, no vaig cridar gens, i no em va deixar de semblar una atracció de Port Aventura a gran escala.
Pot ser dient això, semblaré una mica frívol, i tampoc és això. Em va agradar, i si fos més barat ho repetiria. Però ho repetiria sobretot per treure’m aquest regust estrany de què tampoc n’hi havia per tan. I és que estic convençut que si hi poses una mica de por, ha de tenir força més gràcia. Suposo que el meu gran problema, va ser que tot va anar molt ràpid, que de cop i volta va començar a saltar gent de l’avió, i que quan me’n vaig adonar, el meu tàndem ja m’estava desnucant per començar a caure. Llàstima que el vídeo hagi quedat cremat cremat, que sinó podria veure la meva cara l’hora de saltar.
   |
De fet, el moment en què més por vaig passar, va ser un cop obert el paracaigudes, quan ja estàs a uns mil metres, que el senyor que portes a l’esquena afluixa una mica les cordes que ens uneixen i es produeix un sotrac que et provoca una sensació de terror estranya… si caus des d’aquella alçada, el que t’ha de salvar ja porta el paracaigudes, se l’ha de treure, atrapar-te en ple vol i obrir el segon paracaigudes (si és que no l’ha utilitzat)… tot una mica massa de pel·lícula.
Per sort no va passar res d’això. Un dissabte complet, amb visita a Cadaqués, retrobament amb gent de gedas que feia temps que no veia, i un dissabte molt i molt cansat! El diumenge relax absolut, passejada vespertina pel Castell de Montjuïc sol amb la càmera, imaginant-me al teu costat portant la Leia.
Un petó, una abraça, i que espero que si ho llegeixes, em diguis alguna cosa.
Roger
Deixa un comentari