Encontres en la 3a fase… la pitjor!
Portava dies desitjant aquest moment. Portava dies pensant i pensant, com reaccionaríem si un dia ens trobàvem pel carrer. Tenia ganes d’explicar-te coses, i de que tu me n’expliquessis a mi. Però sobretot el que volia era veure una mica d’aquell afecte que tan m’agradava rebre…
Avui al metro els meus desitjos s’han complert. Per fi ens hem trobat, per fi hem parlat. I vist el que ha succeït, pot ser hagués estat millor que no hagués passat. N’esperava molt, i l’únic que he rebut ha estat l’escepticisme que t’he provocat, i l’impacte de les teves noves ulleres. I el pitjor de tot, és que cap de les dues coses m’ha agradat.
I per si fos poc, no em puc queixar, no em puc enfadar, i no només ho haig d’acceptar, sinó que m’haig d’anar traient la idea fantasiosa que encara a dia d’avui em recorria el cap, de que algun dia, tu i jo, podríem tornar a viure coses magnífiques. Allò ha acabat, allò ho vaig enterrar jo per dues vegades, i avui ha quedat més sentenciat del que ja estava.
Pot ser el pitjor ha estat el comiat sens dubte, però probablement me la mereixia. No vull fer-ne més sang, però avui he vist la realitat, me l’he menjat amb patates, i no em queda més remei que afrontar-la.
Probablement et seguiré escrivint. Probablement seguiré pensant que la persona misteriosa que visita el meu blog ets tu. Però cada cop tinc més clar, que fa molt temps que la vaig cagar, i que quan ja ho has embrutat tot, és difícil de netejar.
Només em queda dir-te un cosa, i és que desitjo que estiguis amb qui estiguis siguis feliç, i guardis un bon record dels anys que vam passar junts.
Adéu i fins sempre!
Pd. tan maca que m’havia quedat la carta del matí…
Deixa un comentari