Bé, ja està fet
Després d’un dels dies més moguts, pel que fa la meva emocional, dels últims temps, puc dir que, com em va definir algú ahir, sóc emocionalment dependent. Pot ser, no és exactament així, però si que podria dir que és la definició que més s’aproxima a les meves sensacions actuals.
D’ahir en viag treure diferents conclusions. Primer que la Violeta és una persona massa feliç, gairebé com jo, i que les coses no són tan “maques” ni “fàcils” com un es pot pensar. La segona, és que la Veronika és una persona egoista. Un cop més m’ho ha demostrat, i m’ha fet veure que té el cap ple coloms… (ara no recordo si la frase feta era, així, però em sembla que ja ens entenem). De la Laia, dir-ne que pot ser és un de les persones amb el cap més serè i racional que he conegut mai. Però que em costa fer-li cas per la meva impulsivitat incoherent i imprevisible. I de l’Agnès… que després de dessitjar durant dies i dies tenir-la davant i poder parlar amb ella… i ara me’n mig penedeixo.
Allò d’ahir va ser horrible. Jo estava nerviós, apàtic i sense saber què dir. Ella clara i concisa, i amb la voluntat d’audar-me, però sense saber com. Va ser ella qui em va definir com he dit, i és ella la que em va fer veure el meu gran problema. I també va ser ella, la que em va fer verue que no em podia ajudar, per no agraujar-lo més.
Provablement, estigui massa cansat d’estar sol. Provablement estigui massa cansat de fer activitats sense poder parlar amb ningú. Provablement em cansa, que tothom tingui amb qui quedar, amb qui fer alguna cosa, i alguna cosa a fer… Jo en canvi, visc en el meu sedentarisme basat en el treballar, i poca cosa més…
Necessito realitzar alguna activitat a les tardes, que em permeti conèixer gent nova, que em permeti trobar gent amb qui quedar, o coses per fer. El problema, pot ser, és que l’època de l’any no és la millor per començar alguna activitat, però intentaré possar-hi remei.
Necessito trobar un incentiu per tenir alguna il·lusió i això cercaré. Sé que serà difícil, perquè com algun directiu baconet va dir, els cercles virtuosos costen de trencar. I els cercles negatius, també.
No vull tampoc exagerar la meva situació, i tampoc crec que sigui extremadament dolenta. Si que és cert que és avorrit en molts casos, però suposo que els inicis sempre són difícils. També s’ha de dir, que els majors problemes els tinc els caps de setmana. Durant la setmana les tardes són avorrides, però entre anar a fer el primo al parc, i alguns actes esportius entre setmana, van passant…
Per cert, tot i les conclusions a les que vaig arribar anit amb l’Agnès; en le sque tots dos creiem que el millor per mi era no veure’ns gaire, per no dir gens… avui em passaré el dia esperan alguna notícia seva, a veure si podem anar plegats a veure el Cirque…
Deixa un comentari