Detall lleig

Llegeixo, sorprès, algunes fonts que diuen que la plantilla del Barça, després de saber la desgraciada notícia de la mort de Dani Jarque, va demanar, primer, la suspensió del partit amb el Chivas de Guadalajara, i després la possibilitat de realitzar un minut de silenci.

La primera proposta va ser rebutjada, hi havia massa ingressos en joc, i la vida d’una persona no val 1 o 2 milions d’€… no faré gaires comentaris, tot i que ho puc a arribar entendre.

La meva sorpresa, ve arran de la resposta a la segona proposta. Resulta que l’organització també ho va rebutjar, aquest cop perquè resulta que als Estats Units els minuts estan reservat per ocasions molt especials… i aquí sí que hi faré comentaris. Si aquesta no és una ocasió especial, no sé quan ho serà. Hi havia molts companys de professió al terreny de joc, hi ha algun bon amic, i en qualsevol cas, un fet així no es pot passar per alt.

Davant la negativa, els jugadors del Barça van recórrer a fer un cercle entre ells abans de l’inici del partit per dedicar-li uns breus pensaments. Un detall petit per retre homenatge i dol més que merescut.

Em repateja la hipocresia americana, i en cert punt la dels milions (que probablement sigui del Barça).

Dani Jarque no t’oblidarem!

Amb moltes ganes de començar!

Avui, hem aparaulat el dia de la signatura del contracte del lloguer del nostre futur pisç; serà dimarts que ve a la tarda. I ahir, vam venir un altre paleta per fer-nos un 2n pressupost, entre dissabte i dilluns ens l’entregarà! Jo em moro de ganes de començar les obres, i de deixar de dormir a terra, per passar a tenir un pis decent, amb una cuina Ikea del 15, un bany petit de luxe (amb dutxa d’obra, per petició expressa) en format “suite” (oooh! es divino!!!).
Bé, quan aparaulem un paleta ja us ho explicaré… de moment ja hem decidit què farem, falta decidir qui i què farà exactament… però la cosa va avançant…

pd. per què em sembla tot bé quan algú em ven una cosa, i sóc incapaç de tenir qualsevol pensament racional? (és molt trist)

Roma, la Champions, un gran viatge…

No en sé el per què, ni el com, ni em puc explicar gaire, perquè la lògica en aquets casos s’escapa de les meves mans. Però dimecres, després de guanyar la nostra tercera Champions, al meu cap es va dibuixar la silueta d’una noia, vestia de blaugrana, estreta de cintura, més ampla de pit i amb els brassos en forma de fallera, mirant-me seductorament… l’hagués abraçat, petonejat i estimat… fins que jo mateix em vaig adonar que l’èxtasi em provocava deliris i al·lucinacions. I és que l’alegria i bogeria desenfrendada que provoca aquest Barça desafia totes les lleis de la lògica.
No vaig plorar ni una gota durant les tres hores que vaig ser a l’Olimpico di Roma, ni en les divuit del viatge de tornada, en canvi ahir al Camp Nou, me’n vaig fer un fart durant les quatre hores de la celebració. A cada moment, se’m feia un nus a la gola, se’m congestionava el nas, i se m’omplien les galtes de llàgrimes d’emoció, alegria, esgotament, i un llarg etcètera de sentiments que se’m van anar barrejant durant aquest llarg viatge de tornada de la Ciutat Eterna.
El viatge s’ha fet dur i pesat, però amb aquestes companyies tot es fa més passatger. Cada cop que tancava els ulls somiava que l’acariciava, que la tenia amb mi, que era meva… però a cada frenada de l’autocar obria el ulls, mirava al meu voltant, i m’adonava que tot seguia sent com abans… ella no hi era, però la seguia sentint meva.
Al Camp Nou, potser em vaig adonar que res era el que semblava, que tot era més fàcil. Senzillament érem campions, havíem fet història, havíem tornat a casa, i que tot aniria tornant a la normalitat. Cadascú se n’aniria a casa seva, ella al seu nou piset proper al Camp Nou, i jo esperant poder tornar a viure uns dies tan especials…

Primer va ser París, ara Roma, i demà ves a saber… però signaria ara mateix que tots els dies, mesos, anys… fossin com aquests.

Final de la Copa del Rei: Crònica d’un partit per no oblidar

L’ambient de la final va ser espectacular! En les hores prèvies i als voltants de Mestalla les dues aficions barrejades, corejant els seus càntics i donant-se ànims mutus.
Però on veritablement va ser espectacular va ser a dins del camp; ells ens guanyaven per golejada, en una proporció d’un 70 a 30 (com es nota que Villar és basc i de l’Athletic), però el comportament va ser exemplar! Les dues aficions a mort amb el seu equip de principi a fi, i al final rendides l’una amb l’altra.
Tot comença amb el canvi de Xavi, on tot (si, si, tot Mestalla) es posa d’empeu per ovacionar el millor del partit. I tot acaba amb l’afició del Barça corejant “Athletic, Athletic” en senyal d’agraïment, admiració i tol·lerància.
I en la celebració apareixen Xavi i Puyol, el primer amb una bandera blanc i vermella i el segon amb l’”ikurrinya”, per fer la volta d’honor davant la grada basca. I després, una altra sonora ovació que s’emporta tot el Barça al recollir i mostrar la Copa; de nou amb tot el Gol Sud (on hi havia la gran majoria d’afició bilbaina) d’empeus i aplaudint, rendits i admirats, a un Barça que practica un futbol celestial.

I és que el Barça ahir va ser molt Barça. Com ja es preveia, uns van jugar amb cap i els altres amb el cor. Uns revestits d’una tècnica prodigiosa, d’un primer toc capaç de desconcentrar el millor dels “trileros”, i els altres amb un cor de lleó, ple de força, però buit de contingut. L’equip va controlar el partit de principi a fi, i només en un atac de passió als minuts 8 i 9 amb un xut ajustat, i el gol a la sortida del córner provocat pel primer xut, van permetre a l’Athletic desconcentrar un equip que fa història en cada partit que juga.
Després del gol de Toquero, setge a la porteria de Gorka, però amb dificultats per rematar la feina. Fins que apareix Touré, que venint des de la defensa, i amb un jugada emulant al lesionat Iniesta, trenca la defensa, i xuta ras i sec ajustat al pal per igualar el partit.
A partir d’aquell moment l’Athletic es desinfla del tot, el Barça es fa encara més amo i senyor del partit, i només falta un altre espurna de qualitat per acabar de desequilibrar un partit històric. Messi al 55, recull un refús a l’interior de l’àrea, se la prepara, i deixa a contrapeu a Gorka amb un xut sec des del punt de penal. Dos minuts després Bojan sentencia en la seva Copa (i la de Pinto), amb un gol de tiralínies, en què acaba ajustant la pilota amb una rosca perfecte que pica a la base del pal abans d’entrar.
I al 64 l’apoteosi de l’excel·lència, la mestria i la qualitat de l’MVP de la Final. Xavi fa el quart amb un llençament de falta d’autèntic crack que entra per l’escaire de la porteria de Gorka, sentenciant una final que passarà a la història pel respecte, la tol·lerància i el futbol que s’hi van veure.
Les Gabarres hauran d’esperar, però està clar que amb una afició així no trigaran en sortir a passejar per les ries de Bilbao.

Queden 4 dies…

Doncs si nois! D’aquí a només 4 dies, marxem als Estats Units! Ue!
Anem a visitar al Lluís, germà de l’Agnès i amic meu de la infància, que viu a Atlanta atiborrant-se de Coca-Cola i vivint com un yankee més en un país de sonats, mites, i una “fauna” digne d’una peli dels Monty Python.
Primer anirem a Atlanta (estat de Geòrgia), 6 dies amb la família del Lluís i l’Agnès; els pares, l’àvia i el cosí! i no ens emportem la Leia (gos), perquè no hi cap, que sinó…
I després, el jovent (a mitges, només el cosí i nosaltres dos) marxem cap a NY a visitar la gran poma… (quin nom tan horrible!)
Com parlava ahir amb el meu trastu preferit, tot i que només queden 4 dies, sembla com si el meu cap encara no fos conscient del que em ve a sobre; un viatge maratonià, en un país pictòric per excel·lència, i amb una companyia digne de pel·lícula! -el k no sé, és si seria una peli d’humor… -
És sorprenent, que amb lo debot que sóc dels esports i espectacles frikis d’aquell país, em senti tan poc entregat a la causa, però crec que el fet de tenir a l’Agnès tan lluny, em fa estar més emocionat per retorbar-la a ella, i poder-la rebregar, que qualsevol altre cosa.
I sí, ja sé que potser no ha quedat fi, però sóc humà, més concretament “home”, i tinc necessitats. I últimament només penso en què ella em provoqui amb un d’aquells culots que tan malalt em posen, fer un bon polvo amb ella, i dp adormir-nos abraçadets fins que un dels dos es mig desperta i es separa el just, per segir dormint l’un el costat de l’altre, però sense aixar-lo…
Bé, ja us explicaré com va, que amb sort ens emportarem el portàtil i us podré mantenir informats!